Quan despertem d'entre els morts

Teatre
2 de 5 estrelles

Time Out diu

2 de 5 estrelles

Primera accepció d’'Epíleg' del Maria Moliner: resum de tot el que s’ha dit en un discurs o una altra composició literària. Henrik Ibsen va voler –i així ho va especificar– que 'Quan despertem d’entre els morts' fos un compendi de tota la seva obra anterior. Però va ser el seu testament artístic. Poc després de publicar-la el 1899 va patir un ictus que el va apartar de l’escriptura dramàtica fins a la seva mort el 1906. Impossible conèixer quines intencions tenia després de tancar amb aquest drama tota una etapa. El que sabem és que és un text sense circumloquis costumistes. Les metàfores, l’alè abstracte, poètic que recorria els anteriors títols com rius subterranis, afloren aquí amb força. La tensió entre l’art i la vida s’expressa amb més llibertat, el conflicte obert entre la passió i la raó, entre l’espiritual i el tel·lúric i sensorial. Gairebé sembla la declaració d’un romàntic tardà. Ibsen va voler concloure una llarga etapa amb un arravatament dramàtic, una història que Hollywood definiria com a “bigger than life”. Drama en majúscules protagonitzat per un escultor madur que d’alguna manera inverteix el mite de Pigmalió i Galatea.

Un insospitat Sturm und Drang a l’escandinava que es ressent quan la posada en escena no comparteix la mateixa volcànica tessitura. Si el concepte que es desenvolupa és petit, i les paraules i emocions perden grandesa, l’horitzó es fa petit i els cims perden altura. Un buit ocupat involuntàriament pel cruel control del ridícul. Si a més –com passa en aquesta producció de Ferran Madico– es percep certa desatenció cap al concret, l’epíleg d’Ibsen sembla un rescat innecessari. Es podria discutir d’entrada la forçada incorporació dels interludis coreogràfics preparats per Sol Picó o el malbaratament de comptar amb una gran actriu com Lina Lambert per a quatre aparicions –com un ànima en pena de Henry James– i una frase final. Detalls. L’important és la debilitat de les interpretacions, encara que Lluís Marco s’esforci a mantenir l’energia de l’escultor fins a caure  en el mateix en el desconcert i la solitud en un últim tram que és un autèntic batibull des de qualsevol punt de vista, inclòs l’escenogràfic. Els altres intèrprets semblen pàl·lides i empetitides versions de l’original. Un grup d’estètica txekhoviana ficat en una obra que els supera clarament. –Juan Carlos Olivares

 .

Detalls

També t'agradarà
    Best selling Time Out Offers