Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Què passa amb Marc Artigau

Què passa amb Marc Artigau

El jove dramaturg fa el gran salt amb una obra de teatre d’inspiració bíblica a la Biblioteca de Catalunya: ‘Caïm i Abel’. Una peça èpica en la qual ha posat tota la carn a la graella per fer-se sentir, a partir del seu vessant íntim de poeta

Marc Artigau
1/2
© Irene Fernandez
Marc Artigau
2/2
© Irene Fernandez
Per Andreu Gomila |
Advertising

Marc Artigau és agnòstic, però té una Bíblia que no ha parat de consultar des que es va posar a escriure. Potser és que va anar a una escola religiosa. O que veu el text sagrat com una “obra fundacional”. Diu que podem trobar referències bíbliques en tot el que ha escrit, de Jeremies, dels Psalms, del Càntic dels càntics...  Caïm i Abel, que estrena ara a la Biblioteca de Catalunya, està encapçalada per una cita de l’Eclesiastès, que comença d’una manera diàfana per entendre de què va la seva peça, més enllà dels personatges bíblics que li donen títol: “Una generació se’n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre”. Per Artigau, aquí l’important és el punt de vista. I torna a la Bíblia: “Déu li pregunta a Caïm: ‘Què has fet amb el teu germà?’. I Caïm respon: ‘Que sóc jo el vigilant del meu germà?’”. I és que el seu Abel (Sergi Torrecilla) serà algú que es troba més enllà de la tanca, una persona de fora que coneixem. I Caïm (Marc Rodríguez) és el primer món, de pare ateu, nascut en un poble de Lleida, com la mare d’Artigau, i representa “la raó, les bones intencions, el benestar, el capital”.

Caïm i Abel
© Bito Cels

En el lloc de Caïm

Tenia un problema, reconeix Artigau, a l’hora de concebre la peça. Sabia que havia d’escriure una obra gran, contemporània, que durés més de dues hores, i que tingués un punt d’èpic, de dramàtic. Però sabia que només podia posar-se en el lloc de Caïm, tot i que no parava de preguntar-se: “Acabarà sent Abel com Caïm?”. Ha estat a Àfrica, ha vist com el capitalisme és un enorme generador de discursos, ja que hi ha gent molt pobra que té dos mòbils i, en canvi, no disposa de lavabo a casa. I sap, encara que soni taxatiu, que “la violència que hem generat a la resta del món ens està tornant”.

Caïm i Abel
© Bito Cels

La vida de tots dos

El motor que va posar-ho tot en marxa no podia ser altre que una foto de la tanca de Melilla, amb els immigrants a dalt i la policia a baix. “Explicaré la vida de tots dos”, va dir-se. I, encara que li costi assumir-ho, ell es troba molt més a prop del policia, una persona que podríem ser qualsevol de nosaltres, però a qui la vida ha portat a decidir qui entra i qui no. Artigau vol que empatitzem amb el vigilant. I porta a col·lació una frase de l’obra: “Els lladres poden descansar; els vigilants, mai”.

Advertising
L'orfe del Clan dels Zhao
Bito Cels

"Atreveix-te amb un monstre"

Artigau té 31 anys i és de la generació de dramaturgs que no ha tingut les mateixes oportunitats que els seus germans grans. Ha treballat a l’ombra d’Oriol Broggi i Julio Manrique –atenció: hi ha dos homenatges amagats dins l’obra– i ha pogut estrenar peces petites, com 'Un mosquit petit', 'Aquellos días azules', 'Caixes' i 'Arbres' –la següent girarà al voltant de la figura de Job–. Obres que sempre parlen de la intimitat. Ara ha sortit, diu, de “la zona de comfort” per embarcar-se en el seu projecte més ambiciós, que a més a més dirigeix ell mateix. “Atreveix-te amb un monstre”, li va dir Broggi fa dos anys. I no s’ha estat de res: Caïm i Abel! On hi trobarem tot el que ha viscut teatralment en els últims temps, des de 'L’oncle del clan dels Zhao' a 'Al vostre gust' i 'Molt soroll per no-res'.

Caïm i Abel
© Bito Cels

A partir de la paraula

Ell, tot i ampliar el seu camp de batalla, no ha renunciat a la paraula. Artigau ha publicat cinc llibres de poesia. No se n’amaga, encara que ara està molt centrat en el teatre. No oblidem que Lorca deia que el teatre és poesia que es desvesteix i puja a l’escenari. I a 'Caïm i Abel' trobarem, per exemple, 'En la solitud dels camps de cotó', de Koltès, i un muntatge construït “a partir de la paraula” amb un difícil equilibri entre “el meravellament pel llenguatge i la paraula que fa mal”. Tampoc no oblida “aquell sentit de l’humor tan català, aquesta cosa de les emocions cap a dins, aquesta covardia tan nostra”.

Advertising
Caïm i Abel
© Bito Cels

Una història íntima

“Aquí hi ha molts fantasmes, records”, indica el dramaturg. Hi ha pares que han mort però que no abandonen l’escena. Hi ha el boig del poble de sa mare, de qui ell se’n reia de petit, fins que l’àvia li va explicar que en Jaume Alcuca, abans de la guerra, era el més guapo de la contrada i que el conflicte el va trastocar. També tenim tots aquells culés empedreïts que “es van haver de menjar tota la merda del Barça anterior a l’arribada de Cruyff a la banqueta”. “Com hauria gaudit el meu avi del Barça d’ara”, s’exclama. La història personal, íntima, narrada en tercera persona. I una realitat, l’actual, marcada per la violència, per vigilants i vigilats, i joves que, en aquest costat de la tanca, tindran una qualitat de vida inferior a la dels seus pares. Tot això no és sinònim de violència?

Advertising