Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Qui coi és Robert Wilson?

Qui coi és Robert Wilson?

El director d'escena nord-americà porta a escena al TNC els diaris de Nijinski de la mà de Mikhail Baryshnikov... Hi parlem

Robert Wilson
© Yiorgos Kaplanidis
Per Andreu Gomila |
Advertising

Si hi ha un director de teatre nord-americà que es troba en el territori de les ‘llegendes vives’, aquest és sens dubte Robert Wilson, un home nascut el 1941 a Waco (Texas) que, amb Merce Cunningham, Philip Glass i companyia, va revolucionar l’escena de Nova York als anys 60 i 70, tot creant l’obra d’art total, amb posades en escenes que feien servir el teatre, l’espai teatral, per ajuntar el millor de la interpretació, la música, les arts plàstiques i el cinema. Wilson és el pare del minimalisme escènic i el seu llegat, prop de 50 anys de teatre, és ben viu. Ha treballat amb gent tan diversa com ara Lou Reed, Lady Gaga, Heiner Müller, Allen Ginsberg, Arvo Pärt... Després de molts i molts anys –uns tretze, de fet, des d’aquell 'I La Galigo', que va passar sense pena ni glòria pel Fòrum 2004–, torna a Barcelona per dibuixar-nos en escena els diaris d’una llegenda, Vàtslav Nijinski, un ballarí que, a principis del segle XX, va engegar una altra revolució, la del ballet, però que el 1918 va tenir un brot agut d’esquizofrènia que l’allunyaria dels escenaris. Un any després va escriure un diari que Wilson, amb l’ajuda d’una altra llegenda, el ballarí Mikhail Baryshnikov, ha convertit en teatre amb el nom de 'Letter to a man'.

'Letter to a man' és una obra sobre la bogeria?

Quina obra no parla de la bogeria? La majoria de les grans obres mestres parlen de la bogeria. Els diaris de Nijinski són molt interessants. Per una banda, són molt clars, ja que et mostren el seu dia a dia, però, per altra banda, també et mostren un altre món, il·lusori. No sé si la bogeria són aquests dos mons posats junts, el cel i l’infern. No sé si existeixen, aquests dos mons, si són reals. El que sí que és real és que els diaris de Nijinski són una obra mestra de la literatura, que ens permet veure l’escriptura des d’un altre punt de vista, ja que la realitat s’enfronta a la il·lusió.

Letter to a man

Vostè ha posat el focus en la il·lusió?

El meu teatre tracta de la il·lusió. No és com el teatre, diguem-ne, formal, que es basa en allò concret, una manera de parlar, d’actuar. El meu sentiment és la meva expressió. Aquesta és la meva veritat. Si un actor fa de dimoni, ell sap que fa de dimoni. Tots ho sabem, que fa de dimoni. Sempre veiem un actor que està actuant. El meu teatre no va per aquí. Potser és més psicològic. Per mi, el teatre és un actor, un director i un escriptor en el mateix temps. És una construcció de l’espai-temps. Una cosa molt més abstracta.

Advertising
Letter to a man

Com ha traduït el món de Nijinski per a l’escena?

Amb diferents colors, diferents veus... Ho poso tot junt per fer un treball sobretot visual. He fet el disseny de llums, fins i tot una mena de coreografia. Hi ha música, efectes. És un llibre visual sobre els diaris de Nijinski, en el qual no he il·lustrat res, sinó que ofereixo un contrapunt. Primer vam haver de destruir el mite per redescobrir-lo. El vam haver de destruir per agafar les peces i, una a una, anar-lo reconstruint.

Mikhail Baryshnikov
Marco Glaviano

És la tercera vegada que treballa amb Mikhail Baryshnikov. Com ho han fet aquest cop?

Treballem de manera molt oberta. I experimentem. I no ens cal parlar gaire. Ell és ballarí i jo no ho soc. No he ballat mai. Però he après el meu ofici treballant. Per això puc dir que, per mi, el teatre és una mena de dansa. Mikhail s’ha format en el ballet, però sent molta curiositat per tot allò contemporani. Ho sap tot! És fotògraf, artista visual...

Advertising
Camera

En els últims anys, ha treballat molt amb el gran compositor estonià Arvo Pärt, amb el dramaturg noruec Jon Fosse, amb Baryshnikov... El millor de cada casa. Sempre és el mateix Bob Wilson?

Cada persona és molt diferent. Arvo Pärt, per exemple, és una persona molt espiritual, silenciosa, tranquil·la. I la meva feina sempre canvia. A Letter to a man, per exemple, havia de lidiar amb diferents personalitats i, al final, el que fas és aixecar una construcció.

Letter to a man

Ara mateix, està assajant a Berlín i treballa molt a Europa. Es veu més a prop del teatre europeu que del nord-americà?

No soc d’enlloc, ben bé. Als Estats Units, on treballo poc, realment, em diuen que soc europeu. Però a Europa sempre em diuen “el director nord-americà”. Soc de tot arreu. De fet, on soc més hores és a la sala d’assaig, que deu ser la meva pàtria.

Advertising