Qui té por de Benet i Jornet?

“Benet i Jornet és conegut per la seva obra més naturalista i els culebrots de la tele. Però hi ha alguna cosa en ell que va més enllà”. Broggi inaugura la nova Beckett de Poblenou amb La desaparició de Wendy, una peça dels 70 en la qual, afegeix el director, “fa broma d’ell mateix, de la seva manera de ser, mentre ho lliga amb l’ofici teatral”. I no és el primer Benet i Jornet de Broggi: aquesta mateixa obra l’havia feta amb una companyia amateur. El recorda com a espectador i com a conseller quan va muntar 'Primera història d’Esther' al TNC. Anys abans, a finals dels 80, va anar a una xerrada al Lliure sobre 'Ai, carai!', i va gosar demanar qui havia escrit la dramatúrgia. “Jo sóc el dramaturg”, va respondre Papitu.

A finals del 1985, quan va veure Benet i Jornet a l’Autònoma, Sergi Belbel va exclamar: “Això és un escriptor de teatre”. S’esperava un home gran i va conèixer un escriptor de 45 anys. Acabava de rebre una classe sobre com havia construït 'El manuscrit d’Alí Bei', que havia d’estrenar al Lliure. L’exdirector del TNC ja havia fet dues peces de Papitu a Terrassa, en una tropa amateur, i mai no hauria pensat que, molts anys després, el seu autor de capçalera li demanaria consell tot sovint. “Ell em va ensenyar l’ofici, el teatre per dins, i va fer que em llegís tota la tradició catalana, que m’hi inscrigués”, admet. “És increïble la seva permeabilitat al temps en què està escrivint, com es deixa amarar pel que està vivint”, afegeix Belbel.

És el director de 'Revolta de bruixes', que s’estrena al Lliure de Gràcia, i diu que és “el primer clàssic” del qual n’agafa la batuta. Es tracta d’un text de mitjans anys 70 i tenim un grup de dones de la neteja que reclama una compensació salarial per les hores extra. “És com passa ara al PSOE i demostra que la dreta es manté perquè és impossible que l’esquerra es posi d’acord”, diu Martel. Ell, que és de la generació que ha estudiat Benet i Jornet al col·le, recorda que aquesta obra la van estrenar a Madrid el 1980 amb Carmen Maura i Marisa Paredes en el repartiment. “Si fóssim un país normal, seria al repertori de tots els teatres públics”, afegeix el director, que reconeix la modernitat de l’escriptura de l’obra i el punt brechtià que ofereix.

El va conèixer a l’estrena de 'Plou a Barcelona' (2004) a la Beckett i ja va notar “la seva generositat”. “És boníssima, jo mai no escriuré res així”, recorda que li va dir. Pau Miró és una mena de nét de Benet i Jornet, de qui valora les ganes que tenia de “donar protagonisme a la gent que venia després d’ell”. De les seves obres, es queda amb 'Desig' (1989), perquè hi trobem un dels trets del teatre de Papitu, “tot el que hi ha ocult, de prohibit, en la identitat dels personatges” i com conviuen amb aquest secret. Tampoc no oblida el dramaturg dels 70. “Mirat en perspectiva, veus que tens al davant un home avançat al seu temps”, diu. I té “aquella cosa de barri” que tots dos comparteixen.