Els crítics anglosaxons consideren que Qui té por de Virgínia Woolf? és un text que deixa al descobert la fragilitat del somni americà. Resumint: Edward Albee escriu sobre el terror al fracàs. Com gairebé tots els grans autors nord-americans. Martha i George –el matrimoni-monstre més famós del teatre després dels senyors Macbeth– s'aboquen a aquest precipici amb un arsenal d'alcohol i la pràctica d'un pervers joc de sadomasoquisme emocional. Un joc de rols obert a altres parelles-víctima per afegir nous al·licients a una relació que funciona com una toxicomania.
Encara que la ferocitat del text és un gran al·licient, a Qui té por de Virgínia Woolf? s'hi va en primer lloc per presenciar com es doctoren dos grans intèrprets. I amb la mateixa curiositat amb què el públic de fira observa com un acròbata es llença des de trenta metres a un gibrell gairebé sense aigua. Daniel Veronese opta, com a bon mestre de pista, per oferir el màxim risc i guiat per la frase de Margo Channing (“Cordin-se els cinturons, aquesta nit serà moguda”) posa el muntatge des del primer moment a velocitat etílica.
Una mica més d'hora i mitja de funció perquè Ivan Benet (Nick) i Mireia Aixalà (Honey) surtin indemnes de la prova –és difícil mantenir el tipus quan ets el sac de boxa–, perquè Emma Vilarasau (Martha) tanqui la fera en una gàbia de control i perdi una oportunitat d'or, i Pere Arquillué (George) es confirmi com a patrimoni artístic del teatre català. Vilarasau no ha volgut o no ha pogut despullar-se de la seguretat del vestit de gran dama de l'escena mentre que Arquillué, en estat de gràcia, es fica en el personatge amb la cega obstinació de l'acròbata que es llança des del vertigen a un bassal. Un salt mortal que repeteix generós fins a l'extenuació, fins a deixar exhausts –i meravellats– els que només han de mirar des de la platea. –Juan Carlos Olivares.
