Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Ramon Fontserè

Ramon Fontserè

Entrevista al nou director d'Els Joglars, que tornen a Barcelona amb 'El coloquio de los perros'

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Ramon Fontserè és, sens dubte, un dels millors actors del país. I amb Albert Boadella fora, ha assumit la direcció d'Els Joglars, que tornen a Catalunya després de set llargs anys d'abscència. Ho fan amb el seu tercer Cervantes, 'El coloquio de los perros', una brillant sàtira.   
 
Els Joglars no han mort.
Quan Albert  Boadella va plegar ell mateix vam dir que seria interessant que Els Joglars no es quedessin aquí, que la cosa continués, que valia la pena fer l'intent de tirar la companyia endavant.

Què hi ha de diferent en Els Joglars de Fontserè?
Els Joglars és una companyia variable, on hi ha la meva personalitat i la dels meus companys. Però som els mateixos de sempre. No hi ha dubte! Potser el públic trobarà uns volums, uns accents, diferents, però passa en tot: les coses evolucionen.

Però tu ets, sobretot, actor, i això marca quan es tracta de dirigir un espectacle.
I tinc la gran sort de comptar amb Martina Cabanas com a ajudant de direcció. Si no, no hauríem acabat mai les escenes: sempre cal algú que es miri l'espectacle des de fora. Quan fas d'actor i director, de vegades et penges: ets damunt l'escenari i veus que un company no s'allarga prou i penses com a director, quan el que has de fer és actuar. Pots arribar a l'esquizofrènia.

Què us ha atret d''El coloquio de los perros'?
Ens atreia la idea que els gossos adquirissin el do de la parla per una nit. Com fas un fos? Pots fer de Romeo, de Julieta, de Hamlet, de Dalí, de Pla, però un gos és un animal! L'obra, a més, és una petita joia teatral amb lletra de Cervantes, que és el primer novel·lista modern que fa servir els gossos per criticar l'època. I si al 'Quixot' es carrega les novel·les de cavalleries, aquí dessacratitza les novel·les pastorils: els pastors sortien com a éssers bucòlics, quan realment eren uns malvats, pirates, que mataven les ovelles i en donaven la culpa als gossos.

Quin punt d'actualitat heu donat a l'obra?
Moltes situacions actuals et porten al segle XVII. No hi havia ni internet, ni Ryanair, ni l'AVE, ni Bárcenas, però la passió humana és la mateixa.

I, finalment, torneu a Catalunya.
Els Joglars viu una nova etapa i vam pensar que si ens posàvem d'acord amb la gent perquè ens vingués a veure, i algun teatre, algun ajuntament, tornaríem. I això és el que es va produir amb Temporada Alta, i el Teatre Poliorama, on hi arribem ara.

També t'interessarà

Les obres d'aquí que has de veure
  • Teatre

L'autoria catalana viu un autèntic boom a la cartellera Llibert En situacions límits allò que sembla lògic i racional trontolla. Una mare que espera amb delit l’arribada del seu fill. Una mare que l’estima com s’estima els fills. I arriba l’esperat. Un nadó nascut amb danys cerebrals irreparables. Què significa aleshores estimar? Mantenir la vida d’un ésser que no serà mai feliç, que esdevindrà un mort en vida immers en una decadència progressiva? Que vol dir una vida digna? Que vol dir una mort digna? El crèdit L'equip és una reunió de vells coneguts acostumats a l'èxit. Sergi Belbel dirigeix; Max Glaenzel dibuixa una atractiva plataforma central giratòria (solució provada a la Beckett fa més d'una dècada), i el protagonisme es reparteix entre Jordi Bosch (un director de banc) i Jordi Boixaderas (un sol·licitant de crèdit). Els “Jordis d’or” del teatre català que tornen a revalidar la seva alta cotització amb les seves actuacions. La coincidència de noms i d'una reacció de l'espectador fan gairebé impossible no fer referència a la fortuna d''El mètode Grönholm'. Bits Dir que Paco Mir, Carles Sans i Joan Gràcia són uns grans pallassos que fan els espectacles amb tanta intuïció com coneixement del públic i amb un tempo mesurat segon a segon resulta reiteratiu. Però és bo palesar que, una vegada més, Tricicle aixeca un espectacle perfecte en el ritme i en la successió de gags. La gran virtut dels tres mims, que ara fins i tot parlen una mica, és aconseguir treure l’humor de qu

Sopar després de l'espectacle
  • Restaurants

Aneu al teatre o a un concert sense preocupar-vos per la gana El més vist 10 edificis d'arquitectura singular Els edificis que han marcat tendència entre els arquitectes de tot el món Barcelona és un aparador arquitectònic inacabable. Tota la ciutat, des de la cantonada més insignificant, dibuixa un mapa de 2.000 anys de problemes i solucions. La història de Barcelona es llegeix a cada rajola: des del modernisme de la burgesia opulent fins al barraquisme del Carmel, dels nínxols on s'adotzenava la classe treballadora fins a les grans infraestructures faraòniques. Perquè, contra la voracitat del totxo pel totxo i la tendència, tan catalana, de tapar els problemes amb formigó, a Barcelona sempre hi ha hagut moviments a contracorrent, com el GATCPAC, arquitectes preocupats per obrir horitzons, per repensar la ciutat i reformar-la des d'un urbanisme integrador. Hem volgut fixar-nos en petits edificis on s'hi han fet grans revolucions. I per fer-ho, hem parlat amb arquitectes joves (Carles Enrich, David Bravo i el col·lectiu MAIO) que han seleccionat deu intervencions intel·ligents que han fet de la ciutat un lloc millor. No són els edificis més famosos, ni els més sorprenents, ni estan signats per cap estrella de rock. Hi ha exemples de reutilització d'espais, d'adequació i nous usos a fàbriques centenàries. El reciclatge i la conservació de la memòria arquitectònica és tendència arreu del món, però això de preservar aquí ha provocat al·lèrgia molts anys. També destaquem edifici

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat