Rei i senyor

Teatre
2 de 5 estrelles
Rei i senyor
Rei i senyor

La biografia de Josep Pous i Pagès (1873-1952) és la d'un indiscutible prohom de la cultura; polifacètic, influent, prolífic, compromès, reconegut, llorejat, i finalment enterrat i oblidat. L'autor de La vida i mort d'en Jordi Fraginals, l'última novel·la modernista. El Teatre Nacional rescata ara Rei i senyor, drama rural o melodrama domèstic sobre la llibertat individual enfrontada a la tradició autoritària i immobilista. Es va estrenar el 1918 al Teatre Romea. Des de llavors ningú no ha sentit la menor curiositat per portar-la de nou a un escenari. Ningú fins que el text va arribar a mans del consell assessor del TNC i en un acte d'incomprensible generositat rehabilitadora va pensar que podia tenir un mínim interès per a l'espectador del segle XXI.

La seguretat dels savis xoca amb els interrogants de l'aficionat. El llenguatge és ric, sonor, curós, però no té una causa que commogui o remogui l'individu contemporani. No aporta res que no estigui superat per noranta anys de pensament crític. Un drama moralista que provoca una involuntària hilaritat en els seus moments més ploraners. Almenys a la Sala Petita s'escapen les rialles mentre a l'escenari componen una artificial estampa de llar dinamitada. Pous i Pagès advoca per un humanisme vuitcentista quan els bolxevics ja han assaltat el Palau d'Hivern i la història contemporània inicia la seva acceleració.

Toni Casares no ha aconseguit treure les teranyines a Rei i senyor. Tampoc la mesurada dramatúrgia de Pere Riera aporta arguments per al seu renaixement. Ni el forçat final al·legòric–després d'una estricta observança costumista–, entre la claustrofòbia de Terra de Faraons i el tancament emocional de La casa de Bernarda Alba, però sense el seu sentit tràgic modern. Un últim intent de fer digerible un text sense transcendència, que ja s'havia guanyat l'oblit al poc de temps de la seva estrena. Un argument ja posat en solfa per Moratín cent anys abans.

Tampoc les desiguals interpretacions ajuden a justificar aquest rescat. En un entorn escenogràfic passat de moda com un manifest carlista, actors i actrius semblen ficats en la màquina del temps per recuperar maneres liquidades. Lluís Soler (el rei i senyor), Pep Cruz (el pastor conseller) i Sara Espígul (la filla rebel) encara salven els seus personatges. Una cosa que no es pot afirmar de la resta del repartiment. –Juan Carlos Olivares.