Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Rusiñol a La Cubana

Rusiñol a La Cubana

La companyia més canalla i divertida de Barcelona ens mostra les seves interioritats ara que han decidit fer un striptease al Coliseum amb ‘Gente bien’

La Cubana
© Iván Moreno
Per Andreu Gomila |
Advertising

Un teatre buit sempre és una sorpresa a punt de començar. No sé qui ho va dir, però quan ets a punt de veure una estoneta de l’espectacle que La Cubana està a punt d’estrenar, amb el Coliseum silenciós, no em ve al cap res més. De fons, sento Mont Plans dient “hello” a tothom. Rere el teló, entre bambalines, sento els actors cantant tot un clàssic, el 'Buenas noches, señora', de Bertín Osborne. El director de la tropa, Jordi Milán, puja a l’escenari i ensenya els seus intèrprets a fer la salutació feixista sense ganes, com si no anés amb ells o ho fessin perquè ho han de fer. Em fixo que la portalada del Tívoli és al Coliseum. No ho entenc i en Jordi m’embulla una mica: “És que ho havíem de fer al Tívoli”. Més tard ho entendré, però no ho puc explicar. I és que Gente bien és un striptease de La Cubana, on trobarem com treballen, què han fet, com s’ho fan. Abans que comenci el xou, en Jordi m’explica que han agafat la peça de Santiago Rusiñol del 1917 per retratar els nous rics d’aquell any, delerosos d’aconseguir un títol nobiliari, els del 1951, amb bigotet franquista, els del 1980, vestits de pana socialista, i els d’ara. Veig els del 1917, els que surten a la peça de Rusiñol, i estic tres quarts d’hora bons petant-me de riure a la cadira. Són grans, aquesta gent, em dic. I me’n vaig amb en Jordi a dinar a l’Altaïr, just davant del teatre.

Gente bien
© David Ruano

Sí, és musical

Gente bien és, de debò, un musical. En Jordi diu que no tenien cap més remei que fer-lo, que després de 'Campanades de boda', amb la crisi i tota la pesca, els seus ‘assessors’ els van deixar clar que és el que es porta. I que si volien estar moltes setmanes omplint un teatre havien d’aixecar un musical. Ep, i aquí també hi ha un número estrella, que és el que es penja a YouTube i tothom veu. El director ens parla de la Mary Poppins que volava per sobre del pati de butaques, de la catifa d’Aladdin, o del vaixell de 'Mar i cel'.
Sonrisas y lágrimas

L'intent frustrat de 'Sonrisas y lágrimas'

Gente bien, de fet, és la conseqüència d’una primera idea que no va arribar a port. O, més ben dit, una idea que no s’ha materialitzat amb la peça original. “Jo volia fer un striptease de La Cubana. Però la primera idea era fer-lo amb 'Sonrisas y lágrimas'”, ens informa Milán. Van parir la idea abans i tot de 'Campanades de boda'! “No ens van donar els drets. Aquesta estarà bé, però aquella idea era més divertida. Ja em diràs: La Cubana fent 'Sonrisas y lágrimas'! És una obra que la coneix tot déu i és molt quica. Tothom se sap les cançons. Els nens, que són molt cars de tenir, érem nosaltres. Amb orquestra i tot. Era una altra mena d’espectacle. Però ens van dir que no. No ho van entendre...”.  Normal. Més tard , van veure que una companyia de Madrid representava 'Sonrisas y lágrimas'. I, en acabar 'Campandes, vam tornar-hi i els van repetir la resposta. Pitjor per a ells. El clàssic musical de Broadway es podia estripar molt més. Gente bien és en català i és impossible de traduir, per la qual cosa no podran fer gira per l’estat. “Quan ens va dir no per última vegada, vam decidir treballar altres idees. No m’agradava res. I va sortir Gente bien, que volíem fer petit i ha acabat sortint grandiós”, recorda en Jordi. Aquests no saben fer coses petites!
Advertising
Natale_-_Bito_Cels.jpg

Inspirat en La Perla 29

La forma del musical, una mica poca-solta, marca de la casa, no se l’han inventat ells. Milán diu, sorneguer, que en aquest gènere tot es copia. La gent se’n va a Londres o a Nova York i tiren del que allà està moda. Ell és més sibil·lí. I recorda haver vist a la Biblioteca de Catalunya el 'Natale in casa Cupiello' d’Eduardo de Filippo dirigit per Oriol Broggi, una comèdia estripada on el director sortia a escena per acabar de fer-la grossa. En Jordi va tenir una il·luminació: això és un assaig! I per aquí anirà Gente bien.

L'hora blava Rusiñol

Rusiñol és com de la família

És curiós que venint de Sitges, La Cubana no hagués abordat mai cap obra de Rusiñol, ni de manera impícita ni explícita. Milán el veu com “un avançat al seu temps”. “Era un burgès amb diners –matisa– que es podia permetre anar a París. És un precursor. Moltes de les coses que fem nosaltres, Rusiñol les feia a la seva època”. I posa exemples: les accions teatrals de duros a quatre pessetes, la processó que va muntar a Sitges en homentage al Greco, que va fer creure la gent que era un seguici fúnebre de debò... “Era molt capritxós. Volia veure les reaccions de la gent. Per exemple, llogava un pallasso, el feia agafar el tren a passeig de Gràcia, fins a Sitges. I li deia el recorregut que havia de fer. Rusiñol l’esperava. I quan passava el pallasso volia sentir els comentaris de les dones, amagat darrere una persiana”. En el fons, el que fa La Cubana ja ho feia Rusiñol fa cent anys. I s’ha de dir que la peça que versionen al Coliseum deu ser la més representada per les companyies amateurs del país. Potser no és tan coneguda com 'Sonrisas y lágrimas', però déu n’hi do amb la història d’aquests xarcuters esdevinguts marquesos!

Advertising
Gente bien
© David Ruano

Els nous rics són els protas

El que ens explica La Cubana a Gente bien és, ras i curt, l’evolució del nou ric en els últims cent anys. I ja els diem que no estan per circumloquis. “Aquí parlem de nous rics, la gent que vol aparentar, que quan més tenen més volen tenir, que volen tenir les mateixes coses que tenia la gent rica quan ells no tenien diners. Volen tenir per ensenyar”. En Jordi, abans de La Cubana, era decorador. Va fer moltes habitacions de nens per Capità Arenas, que és una zona de parvenus. I sabia que si feia una habitació d’un nen en un bloc i agradava, l’any següent en faria tres més. “Al cap d’un temps venia la veïna i volia el mateix, però no volia dir que ho havia vist allà. En canvi, venia la dona amb pela i em deia fes això i allò, i em donava confiança. Rusiñol, a Gente bien, ho retrata molt bé i de manera molt divertida”.

Gente bien
© David Ruano

Són uns xafarders

En Jordi confessa que sempre ha estat un xafarder. De jove, quan anava en tren de Barcelona a Sitges, no es podia resistir a les converses dels altres, al teatre en temps real. “És aquesta mena de coses les que ens van inspirar més. Per fer les coses creïbles, vam veure que havies de deixar de fer teatre: les senyores han d’anar ben vestides, parlar malament, amb embuts, amb accents, lletges, amb ulleres, caminant malament”.

Advertising
atnc.jpg

Al TNC?

Ep, que Gente bien no és un caprici d’última hora. Quan Sergi Belbel era el director del TNC, els va trucar per sorpresa per dir-los que La Cubana havia d’anar al Nacional. I Milán va escollir el Rusiñol. “Volíem posar quatre palaus iguals, amb les quatre èpoques, 1917, 1951, 1980 i el 2017. Tot estava tapat per un vidre i tots els espais eren iguals. La gent podia triar quin espai escoltava a través d’uns auriculars, ja que tot estava sincronitzat. Era per fer el tafaner. Vam començar a treballar, però un mes després van tirar enrere el projecte. Va ser una gran desil·lusió”. La Cubana deu ser l’única companyia històrica –de les nascudes entre finals dels 70 i primers dels 80– que mai no ha comptat amb el suport d’un teatre públic català.

La Cubana
© David Ruano

Jordi Milán, a l'ombra

Els actors de La Cubana no són famosos. Vaja, que ningú no els para pel carrer. I això que desenes de milers d’espectadors han vist els seus espectacles... Però han aconseguit explotar una manera de fer reconeixible. I potser en Jordi ha estat molt de temps a l’ombra. “La Cubana no és ningú, és un conjunt de coses. Jo sóc el creador, però hi ha un equip al darrere”, diu. A Gente bien, tindrem Milán a dojo: “De moment, surto jo, però ja veurem... Ho faig perquè és un striptease de La Cubana. Vull que la gent reconegui coses. Per això vaig anar a buscar la Mercè Comes, la Mont Plans, gent de diferents èpoques”. Milán no és d’aquells directors que assagen vuit setmanes i després toquen el dos. No es perd ni una funció. “Un espectacle és una cosa que està viva. La meva feina és aquesta, mirar que allò estigui viu... I, mira, si a La Cubana som diferents és perquè, quan estrenem, estem bé, però quan ens acomiadem, estem fantàstics”. “El teatre és un art efímer, que comença i s’acaba quan cau el teló. I no hi torna a haver-hi res fins a l’endemà. I això depèn de si estàs ben follat o mal follat, si el públic està bé, els acomodadors, si plou, si ha guanyat el Barça... Els actors constueixen a partir d’un text que, sol, no és res”. Prenguin nota!

Advertising