Frithwin Wagner-Lippok i Christina Schmutz manegen amb soltesa conceptes com "teatre postdramàtic", "sessions performatives" o "alienació dramatúrgica", que relacionen amb seguretat acadèmica amb la "supressió subjectiva o exoneració" segons Heiner Müller, el "valor heurístic" o la "superació del text" en el sentit hegelià. Tot aquest profund coneixement els porta el 2010 a fixar-se en un text d'Oliver Kluck, multipremiat autor alemany conegut pel llenguatge colèric, les reticències inicials a participar de la cultura de la prebenda pública i les seves temibles missives de protesta contra l'empresariat alemany.
El títol escollit és Sala d'espera futur, àcida crònica d'un dia qualsevol d'un tècnic d'una gran empresa. Un relat entre Hans Fallada i els guions britànics de The Office. Una obra sense acotacions i sense indicacions de repartiment. Llibertat que els directors porten a l'extrem de convertir l'autoria en "cooperació dramatúrgica". Vist el resultat, Kluck hauria d'agrair el distanciament. Imbuïts de metateatre, el tàndem s'oblida de fer teatre, encara que sigui del segle XXI.
Al seu experiment li passa –per introduir un desintoxicant codi frívol– el que els àrbitres de l'elegància etiqueten com a overdressed. En aquest cas, over-concepted: empatx de concepte. Una entretinguda visió de la rutina laboral esdevé una caòtica metàfora de l'esclavitud neoliberal, protegida per una guàrdia de corps de tirans i sàtrapes del segle XX. Hi han ficat tanta crítica universal que la farsa local queda irreconeixible. Per tenir una mínima idea del que passa, es dediquen a avançar el text amb enunciats neutres. Oasi de comprensió entre un capritxós recital de gastades i buides "accions performatives". Esgotament físic per a les tres sofertes actrius i estrès antiteatral per a l'espectador. –Juan Carlos Olivares.
