De: Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso. Dir: Lola López. Amb: Mafalda Bellido, Lola López, Blanca Martínez, Toni Sancho, Paco Zarzoso.
'Salón Primavera' és una joguina dramàtica compartida per Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso. L'habitació de jocs que han imaginat pot tenir moltes encarnacions (bordell, cabaret, centre aragonès, bingo, cinema, hospital de guerra, presó franquista, saló de ball i estudi de pintors postimpressionistes) , però és en cadascuna d'elles l'espai per retre homenatge al melodrama. Encara que sembla escrit a quatre mans per una tan interessant com improbable col·laboració entre Ionesco i Dürrenmatt, això és només escriptura. Una expressió surrealista –la clienta (Mafalda Bellido) com a principal defensora– per comunicar la passió desfermada del més pur melodrama popular, el qual va aconseguir el seu zènit al Hollywood dels anys 50, contaminat gèneres com el 'western': "Menteix-me , digues-me que m'has esperat tots aquests anys" sota la llum encesa d'un àrid paisatge de l'oest.
Cunillé i Zarzoso (en funcions de porter en aquest muntatge) són els autors visibles. El latent és Philip Jordan, el guionista de 'Johnny Guitar' de Nicholas Ray. El "Salón Primavera" és el "Salon Vienna" , el regne crepuscular de Joan Crawford. No és una suposició. La passional banda sonora de Victor Young és omnipresent, els diàlegs de Jordan s'apoderen dels personatges com si entressin en trànsit, i la caracterització de la propietària (Lola López) és inequívoca. ¿Simple apropiació d'un material de primera? És més una reinterpretació –molt lliure– d'un estat emocional. Gairebé en la línia de Rainer Werner Fassbinder. Nom impossible d'obviar quan es contempla la relació estètica entre la mestressa i la cambrera (Blanca Martínez) , clavades a les protagonistes de 'Les amargues llàgrimes de Petra von Kant'.
Ray i Fassbinder podrien resumir el corrent principal d'aquest espectacle, però en els seus afluents hi ha espai per al gran gest del cinema mut, la sarsuela còmica ('La Gran Via') i les reconstruccions històriques. L'alcalde Santos Santos (Toni Sancho) és posseït per Sterling Hayden per després trasmutar en Alfons XIII en hores baixes i exiliades.
La direcció de Lola López és dubitativa –contagiada a les interpretacions– , tot i que sap com unificar la disparitat d'elements que recorren l'obra per crear una atmosfera compacta que transmet el joc dels autors. Llàstima que la companyia no compti amb més mitjans i un millor disseny de llums. Aquest text lluiria impressionant amb una producció més cuidada.
