El 1995 Patrick Marber escriu i dirigeix el telefilm 'After Miss Julie'. El 2003 va projectar pujar-lo a l’escenari del Donmare Warehouse londinenc. Els tres protagonistes originals de 'La senyoreta Júlia' de Strindberg es traslladen a una casa de camp anglesa, l’estiu just després de la inesperada victòria laborista de 1945. Emergeix una nova Britannia. Una societat ultraclassista creu que el terra es mou sota els seus peus.
¿Era necessari aquest llarg viatge de la moralista Suècia del segle XIX a l’Anglaterra de postguerra? Tot és possible mentre no hi hagi sacrificis. I és evident que Marber no va treballar a fons l’estructura psicològica dels personatges per adaptar al seu nou entorn històric i social. Principal víctima: la senyoreta Júlia. Si amb Strindberg el seu ensorrament psíquic és un procés condicionat en part per l’opressiva pressió exterior, amb Marber la díscola damisel·la queda abandonada a un desordre psicopàtic privat. Una dona britànica educada en llibertat per una mare atípica, filla d’un lord laborista, en una Anglaterra que s’obre a noves llibertats socials després de la traumàtica experiència civil de la guerra: difícil creure que es talli les venes per anar a dormir amb el xofer.
Josep Maria Mestres aporta ofici i poc sentit crític en la seva direcció d’escena. El seu classicisme prefereix potenciar altres aspectes latents en el text, com la relació entre amos i criats explicada en sèries com Arriba y Abajo, Downtown Abbey o pel·lícules com Gosford Park. Fins i tot el decorat busca la fàcil identificació amb un dels conflictes més tòpicament britànics. A canvi s’arremanga a fons en una intensa direcció d’actors. Potser intueix la inconsistència de la revisió de Marber i centra els esforços en caldejar l’atmosfera sexual entre Cristina Genebat i Julio Manrique, tensió eròtica comparable a L’amant de Lady Chatterley.
Davant la interessada mirada d’una excel·lent Mireia Aixalà (la cuinera), una supervivent que només procura conservar l’esperança d’un futur al costat del xofer, Genebat es lliura a totes les emocions trobades de Júlia. Sempre troba la manera de definir un personatge que de vegades actua com una imatge distorsionada per inexplicables interferències. Manrique està superb en el seu gèlid joc depredador. Un criat que en cada línia destapa una faceta psicològica nova, sempre més tèrbola que l’anterior. Ells tres són l’única i poderosa raó per tenir en compte aquesta qüestionable reescriptura del clàssic de Strindberg. –Juan Carlos Olivares.
