Thomas Bernhard va escriure 'Senzillament complicat' per al seu actor preferit, Bernhard Minetti, que la va estrenar el 1986. El títol és un oxímoron que defineix aquest regal, un tant enverinat, d’un dels més grans dramaturgs del segle XX. Tan senzill com narrar en tres escenes el pas del temps a la vida d’un actor jubilat que ha superat els 70 anys i viu tancat a casa aïllat del món. I tan complicat com aconseguir que les paraules del personatge circulin amb naturalitat des de la reflexió gruixuda del present i del passat passant per les manies de l’edat o les circumstàncies quotidianes, com la captura dels ratolins que circulen pel pis. Així, amb el vell actor agenollat clavant un clau –“si em veiés algú en aquesta postura”, exclama d’entrada– comença un monòleg amb criatura, la nena de nou anys, Khatarina, que li porta llet cada dimarts i divendres, i que ve a ser el seu únic contacte amb el món exterior. L’obra és l’expressió oral d’un pensament erràtic que va d’un cosa a una altra, i que lògicament també parla del teatre i de la cultura. Sobretot del seu paper en un 'Ricard III' que li va donar certa fama regional.
Bernhard acota el pas del dia (de matí, cap al migdia i cap al vespre). La direcció de Moisés Maicas vol ser tan fidel que fa un fosc després de cada escena que trenca la unitat dramàtica i que es pot resoldre amb la il·luminació molt fàcilment. Josep Minguell és gat vell. El personatge l’escau i navega per les arrels mentals de l’actor vell amb convicció. Li manca una millor definició dels tempos, els matisos de com el present i el passat l’influeixen, de la comèdia al drama interior. Perquè a la fi l’obra té quelcom de partitura musical. Potser de Schönberg. –Santi Fondevila.
