Què hi ha de veritat i de ficció en la història que ens explica Bàrbara Mestana a 'Sucia'? Què s'ha inventat? Aquestes preguntes són, de fet, intranscendents, perquè l'actriu ens explica un abús sexual des d'ella mateixa, des del seu cos, i, per tant, ens ho diu com si ho hagués viscut en primera persona. Si no va ser així, importa poc: és tan universal, fastigós i corrent el seu relat que ens hauria de fer pensar de debò si la humanitat pot progressar d'alguna manera fins que no hi hagi justícia i reparació per a les víctimes.
El principi de 'Sucia' és tota una declaració d'intencions, ja que no és Mestanza, sinó Pep Ambròs Munné qui suplanta la seva veu. Com que és un home, potser ens el prendrem més seriosament. Però arriba un moment en què ella ha d'agafar les regnes de la funció. No valen dobles, ni jocs teatrals. I aquí tot puja deu graons de cop. Perquè no és el mateix que et narri la tragèdia algú que se l'ha apresa, que que ho faci qui l'ha patit.
La seva història és la de totes. I la de tots.
Mestanza ens narra què li va passar fa nou anys en una herboristeria de Madrid on hi havia un noi que feia massatges. I tot el que va venir després: els dubtes, la vergonya, la por... l'autodestrucció. I no, no ens alliçona. Simplement, ens diu què va ocórrer i quines van ser les conseqüències del delicte, en ella mateixa. Com una tarda beneita en què buscaves destensar-te et capgira la vida, sobretot perquè et posa davant de més de 2.000 anys de submissió.
Si 'Sucia' és més que recomanable no ho és sols pel relat, per la veritat que conté, sinó per com ens l'escup a la cara. Formalment és impecable. I fins i tot els que puguin estar cansats de l'autoficció o de les escriptures del jo, trobaran aquí un alè vital que és molt difícil localitzar dalt d'un escenari. La seva història és la de totes. I la de tots.
