Els essencialistes de la pàtria potser s’esperaven una obra èpica, de soldats vigorosos defensant la nació de l’embat borbònic, estil 'Stalingrad' o 'Enemigo a las puertas'. Però no, Jordi Casanovas ha construït una obra que parla, sí, del setge de 1713-1714 i de la fi de Catalunya com a nació, però l’acosta més a 'Casablanca' que als films de trets, suor i llàgrimes. Perquè el que ens mira d’explicar l’autor i director, fet i fet, és una història d’amor, entre el jove Joan (Bernat Quintana), menestral, pobre, i Marianna (Roser Tapias), noble, benestant.
Una història d’amor enmig d’un context bèl·lic, en un escenari que és de la mida d’un camp de futbol, amb el públic tres metres per sobre i uns jaciments arqueològics com a escenari. Res fàcil, vaja. Casanovas fa que bona part de l’acció passi per sobre de les runes, per donar-li focus a la funció. I podríem dir que aprofita ben poc l’escenari natural, únic llast –podria haver-la aixecat de la mateixa manera a la sala gran del TNC, per exemple– d’una obra que un altre hauria fet més pirotècnica, més operística, però que el director ha muntat de manera molt teatral. I se n’ha sortit prou bé.
L’altre punt a favor és que Casanovas s’ha cenyit al gènere, l’auca, en el qual emmarca la peça. És a dir, 48 quadres, en vers –alexandrins, en aquest cas– i un narrador. Les rimes no són res de l’altre món, però llisquen amb suavitat, i ni es noten. Casanovas, alhora, ha aconseguit donar visibilitat a la nova fornada d’actors d’aquest país: la mitjana d’edat del repartiment d’'Auca del Born' deu voltar els 25 anys. I aconseguir fer una patum com aquesta amb xavals és el més revolucionari de tot plegat.
