De: Henrik Ibsen (versió lliure de Juan Mayorga i Miguel del Arco). Dir: Miguel del Arco. Amb: Blanca Apilánez, Pere Arquillué, Roger Casamajor, Mar Casas, Rafa Delgado, Pablo Derqui, Miquel Fernández, Miquel Gelabert, Eli Iranzo, Mónica López, Jordi Martínez, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart, Andrea Ros.
Per què una de les obres més polítiques de Henrik Ibsen no ens arriba amb força? La contundència de les paraules de l’autor noruec que planteja temes tan actuals com la validesa de la voluntat de la majoria, per qüestionar un dogma democràtic, la perversió de la veritat en els mitjans de comunicació i la cara dura dels polítics s’esvaeixen a l’escenari del Lliure. Com sabran, 'Un enemic del poble' parla d’una petita ciutat que viu gràcies a un balneari d’aigües medicinals dirigit pel doctor Stockmann. Serà aquest mateix qui desfermi els trons quan descobreix que les aigües estan infectades i s’enfronti amb tots els estaments de la societat que no volen admetre una veritat que els perjudiqui, siguin quines siguin les conseqüències per als visitants.
La versió de Juan Mayorga i Miguel del Arco resulta sens dubte molt pedagògica i la seva voluntat de posar en primer pla l’enfrontament del doctor Stockmann (magnífic Pere Arquillué) amb la societat per preservar la veritat dóna plena actualitat al debat ideològic i moral que hi ha darrere de l’obra cosa que l'acosta al públic d’avui, tot i que prescindeixi de com viu el conflicte la família del metge, qüestió bastant fonamental en les reaccions emocionals de Stockmann i en la tensió dramàtica de l’obra.
La funció té virtuts com una actualització temporal de la història que posa de manifest el caràcter profètic del que va escriure Ibsen (“els polítics són com cabres que esclafen un jardí acabat de plantar, a les quals s’hauria d’exterminar com si fossin feristeles”) i mostra amb claredat com la democràcia no ha resolt les contradiccions que genera un sistema dominat per l’interès econòmic, caigui qui caigui.
Té també un gran Pere Arquillué que personifica la solitud de qui va en contra del sistema i que estem segurs que arrencarà aplaudiments en el seu ferotge monòleg davant de l’assemblea de ciutadans (a l’estrena hi va haver un tímid intent). Una assemblea molt ben pensada per involucrar el públic i que mostra la petitesa cerebral de molts dels ciutadans. Però també té problemes seriosos. El primer, l’espai escènic. Molt bonic buit, però problemàtic per a la funció. El segon, unes cançons amb lletres extretes de poemes d’Ibsen que no s’entén què hi pinten. I el tercer, la direcció poc cuidada de Miguel del Arco el vessant interpretatu, llevat del citat Arquillué, el sempre eficaç Jordi Martínez i un desigual Roger Casamajor.
Com dèiem, l’espai determina també les accions i els moviments que treuen pressió a una situació explosiva, que a la fi se’ns mostra d’una manera més expositiva que teatral.
