La veu d’una generació trencada a l’escenari del Lliure

És el torn de les veus silenciades. Ara, al públic li toca callar i escoltar a nou noies d’entre 13 i 17 anys que fan d’altaveu de més de 100 testimonis. Un espectacle ple de màgia, música, dansa i fins i tot humor, en el que es creua la dura realitat de les menors amb relats imaginaris i poètics. La veu de les adolescents crida amb força per donar la seva visió del món i visibilitzar les històries de violència, recollides a partir de casos apareguts a la premsa o d’experiències viscudes per elles i les seves semblants. Pugen a l’escenari i prenen el control per fer molt soroll!

'Paisajes para no colorear' parla d’una infantesa en blanc i negre i apunta de ple a la reflexió i al debat. El guió, creat col·lectivament per 140 noies xilenes, posa de manifest la cruesa d’una realitat de violència que afecta a les més vulnerables. Una obra fruit d’un llarguissim treball d’investigació que no deixarà a ningú indiferent.

La brutalitat no s’atura. Passa allà, però podria passar aquí. Bullying, abusos, feminicidis i violència cap a les menors, són temes que formen part d’una realitat tan universal però alhora tan silenciada que no sabem fins on arriba. Aquesta obra ens sacseja per recordar-nos que és un mal col·lectiu que només esmenarem amb sororitat, debat i feminisme.

Marco Layera, fundador de la seva companyia l’any 2008, va endinsar-se en el món del teatre per trencar tabús i reflectir els anhels d’una generació sense veu. De la mà d’altres artistes xilens, ràpidament es va fer sentir. Els seus espectacles 'Tratando de hacer una obra que cambie el mundo' o 'La dictadura de lo cool' han viatjat a més de vint països i han passat per més de cent escenaris, entre ells alguns dels més prestigiosos del món com el Théâtre de la VIlle de París. Ara arriba al Teatre Lliure i promet ser de nou un èxit i, alhora, tota una oportunitat per conèixer la realitat de l’altre costat de l’Atlàntic i fer-la més nostra.