Vivim més anys, però, de quina manera? Les malalties degeneratives de la ment són cada cop més comunes. Tot i que l’Alzheimer va ser descobert a principis del segle XX ha estat en l’últim decenni quan s’ha convertit en un mal conegut per tothom.
'Variacions sobre el model Kraepelin' (psiquiatra alemany que va descobrir i teoritzar la malaltia que porta el nom del seu company de recerca) és la primera obra que coneixem del dramaturg italià David Carnevalli (Milà, 1981). El subtítol, El camp semàntic dels conills a la cassola, és un recurs per desdramatitzar el tema de l’obra que, no obstant, té una notable presència en la funció, a la qual aporta una mica d’humor. 'Variacions sobre el model Kraepelin' és un text ambiciós, ben escrit i servit en una excel·lent posada en escena de Carles Fernández Giua que acobla amb precisió tots els elements d’una peça força exigent.
Carnevalli ens parla de la memòria com a element definitori de la identitat, no sols de l’individu sinó d’un col·lectiu. No estem, però, davant d’un drama llagrimós sobre el deteriorament d’una persona (superb Artur Trias en el paper del malalt) sinó enfront d’una reflexió profunda que planteja un viatge a la ment del malalt, i una mirada sobre la formació de la identitat a partir de la història individual, però també de la col·lectiva. En aquest cas Europa. No en va, l’obra comença amb l’emissió per televisió de la cimera fundacional de la Unió Europea, el 1950. I com és d’actual el posterior discurs del malalt sobre el continent, tot parlant de la Segona Guerra Mundial i d’una guerra que, diu, dura encara, tot i que ara no hi hagi tancs, ni bombes.
L’estructura formal de l’obra, amb escenes curtes, i aparentment aïllades, respon a la voluntat d’apropar-se a la realitat des de la malaltia. Això vol dir que record i imaginació es fonen i desapareix qualsevol lògica narrativa, substituïda per la repetició, la reiteració i la dilució del temps com a element referencial. Un pare (Artur Trias) i un fill (Jordi Brunet) són els protagonistes. Un metge (Hans Ritcher) dóna els detalls de la malaltia. El pare està perdent la memòria i la noció de realitat. Així comença un viatge envoltat de misteri (el de les variacions de la ment) en què el visual i el textual es combinen a la perfecció.
A la fi un espectacle de gran interès que exigeix, això sí, que l’espectador es deixi portar, sense anticipar qualsevol idea. –Santi Fondevila .
