De: David Ives. Dir: Hèctor Claramunt. Amb Joel Joan i Meritxell Calvo.
Venus in fur és una obra de teatre del nord-americà David Ives de la qual en vam tenir notícies arran de l’adaptació que Roman Polanski va al cinema. L’obra demostra l’habilitat d’Ives pel joc teatral a l’hora d’enfrontar dos personatges ben diferents al voltant d’una clàssica relació de poder entre homes i dones. Òbviament, el joc de poder exigeix un toc gens quotidià per resultar atractiu.
Ives situa l’acció en un teatre, on un director (Alex Novak/Joel Joan) està fent un càsting a la recerca de l’actriu sexy i potent per a la seva obra Venus in fur, basada en la novel·la que, diuen, va originar el sadomasoquisme. El dia ha estat un desastre i per la porta del darrere entra com un cicló una noia jove, descarada i molt decidida perquè li facin la prova, per obtenir el paper (Vanda Jorba/Meritxell Calvo) . Comença, doncs, un diàleg en el qual la jove actriu i el director entraran i sortiran de l’obra que assagen. Joc de poder però amb una protagonista indiscutible, ja que a la fi és ella qui mana. El director li faci la prova, decideix on situar-se, canvia el principi del text... mentre el director li dóna la replica convertit més en un observador que en un contrincant.
No és un gran text, però si un text interessant que exigeix una interpretació molt mesurada, uns punts d’inflexió clars en les transicions de l’obra a la realitat del càsting i, sobretot, una química genuïna entre l’actor i l’actriu. Intensitat. Hèctor Claramunt, més actor que director però responsable de la notable La habitación de Verónica, no afina prou. El crescendo sensual, el morbo d’una relació que neix en aquells moments amb una certa intriga, progressa però sense arribar al clímax de suspens, d’inquietud, que l’autor, imaginem, volia crear. Creiem, a més que el final és confús. No s’acaba d’entendre la relació entre la xicota del director i Vanda i, el que és més greu, el perquè acaba com acaba. Ho imaginem, però no té la força del cop final necessari.
Déu n’hi do Meritxell Calvo. Creïble. Desdoblant-se amb autoritat tot i que no arribi, cosa potser de l’adaptació, a segrestar el desig de Novak. Joel Joan té un paper menys agraït. És com un frontó i sols la seva experiència i presència escènica fa pujar una mica la temperatura de l’obra. L’humor funciona, tot i que ens hauria agradat trobar una mica més de suor, de passió, d’expressió física d’aquesta guerra de sexes.
