Escapada al Moianès: tres municipis a fons

Ens dirigim a aquest municipi de territori accidentat i situat a l’extrem nord de la comarca. Santa Maria d’Oló és el nom de municipi i també del nucli més habitat, però hi ha moltes altres entitats de població: Sant Joan d’Oló, la Frau, el Pla de Grassetes, Raval de la Rovirola, Raval de Santa Eulàlia, Sant Feliuet de Terrassola i Sant Vicenç de Vilarassau.

La part més antiga de Santa Maria d’Oló va néixer aturonada al voltant del castell i de l’església vella. Del primer se’n conserva part d’una torre i murs, i pel que fa a l’avui coneguda com a església vella, data de mitjan segle XVII però alçada sobre dues esglésies medievals. També hi trobareu una església molt més recent, beneïda tot just l’any 1963, i construïda, en gran part, gràcies a les aportacions del matrimoni Roger-Vidal, propietaris de la principal fàbrica del poble. Aprofiteu, doncs, aquesta presa de contacte amb el Moianès per passejar sense pressa pels carrers de Santa Maria d’Oló, o aneu a trobar les masies disseminades amb segles d’història que hi ha pel terme.  

El dia d’avui el passarem a Moià. La capital de la comarca, no ens enganyem, no és una metròpoli gegantina, sinó una població xica de prop de 6.000 habitants, però on podrem veure-hi força coses interessants i variades. Si us sembla bé, seguiu-nos en la ruta que us proposem!

Comencem a la plaça de Sant Sebastià, patró de Moià. Unes rajoles a la paret recullen cants i homenatges a l’arbre, com ara l’Himne de l’Arbre Fruiter, de Joan Maragall. Baixem pel carrer del Forn, amb cases antigues i emblemàtiques, una de les quals Can Carner, seu del Consorci del Moianès i Hotel d’Entitats, i una altra, la del número 25, que fou la primera casa de l’Escola Pia a Catalunya, inaugurada el 1683. Arribats a la plaça Major, la mirada cal repartir-la a totes bandes: les voltes del segle XIII, l’església de Santa Maria, dels segles XVII-XVIII, els esgrafiats de la vicaria, o, ja al carrer de Rafael Casanova, la casa natal, visitable, del que va ser conseller en cap de Barcelona i símbol de la resistència catalana l’any 1714. Al mateix edifici trobem el Museu Arqueològic i Paleontològic, estretament relacionat amb les interessantíssimes Coves del Toll que hi ha als afores de la població.

Precisament el monument dedicat a Casanova el trobem després de deixar enrere l’església. En un extrem de la plaça on hi ha l’escultura ens criden l’atenció el seguit de cases senyorials amb elements modernistes. Ens hi acostem i observem que som al carrer de Richard Wagner, i a les façanes hi apareixen escrits noms d’òperes del compositor. La referència a Wagner és pel fet que a Moià hi va néixer el 1863 un dels tenors que millor ha interpretat mai les partitures de l’alemany, Francesc Viñas i Dordal. Podem acabar el passeig endinsant-nos en la tranquil·litat del parc Municipal.

I si ahir dedicàvem tota la jornada a Moià, avui la passarem a Collsuspina, a escassos deu minuts de la capital. El nom del municipi té el seu origen al mas de l’Espina, els residents del qual eren propietaris de gran part dels terrenys que trepitjarem. No obstant, el nucli urbà va néixer al voltant d’un hostal que a dia d’avui funciona com a restaurant.

Per anar a trobar el mas de l’Espina, així com per conèixer el poble i els seus entorns, podem fer un passeig sortint de la plaça Major, on hi ha l’Ajuntament, prendre el carrer Nou i arribar a l’església, que de primer fou una senzilla capella, transformada de dalt a baix a finals del XIX. Seguint el mateix carrer arribarem a una zona d’aparcament i, a l’angle invers, indicat, comença el camí que porta a l’Espina, a un quilòmetre. El mas és robust i es conserva en molt bon estat. Prenem un camí indicat com a apte per a BTT, i ens endinsem als tímids boscos. Aviat agafarem una mica d’altura, poqueta però suficient per tenir unes bones vistes del poble i els voltants, i després anirem descendint fins trobar una granja i la carretera N-141c. A l’altra banda trobarem més granges i masies, fins arribar al Raval de Les Casetes, un veïnat amb cases de pedra del segle XVIII. Creuant de nou la carretera, aviat entrarem a Collsuspina per l’ample carrer Major, amb una creu que assenyala l’antic límit entre parròquies, i just al darrera el restaurant que us esmentàvem al començar el dia, en un casalot de l’any 1550. Un bon lloc, carregat d’història, on acabar el viatge.