Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Girona icon-chevron-right Les millors pel·lícules del 2016
Paterson
Paterson

Les millors pel·lícules del 2016

El nostre top 15 de cinema de l'any amb llargmetratges per a tots els gustos

Advertising

Arriba el final de l'any i, oh sorpresa, tornen les típiques llistes del millor i del pitjor que ha passat en aquests 12 mesos. I el cinema no podia ser menys. Aquest 2016 hem gaudit de l'estrena de pel·lícules que, n'estem convençuts, recordarem durant anys. Aquestes són, per a nosaltres, les 15 pel·lícules més imprescindibles de l'any. 

11. Los odiosos ocho

5 de 5 estrelles
Cine Acció i aventura

Quentin Tarantino va propulsar la seva eclosió com a referent de la postmodernitat emetent transmissions memorables des d’un cervell que funcionava com a Planeta Cinema, i destiŀlava les influències d’un gran brou d’imatges delimitat per les figures totèmiques de Jean-Luc Godard i Sir Run Run Shaw. A partir de 'Maleïts malparits', però, alguna cosa va canviar: l’escena en què Hitler era crivellat a trets a l’interior d’un cinema en flames esdevenia una idea apòcrifa i radical, que ‘corregia’ la versió oficial del segle XX a cops de sèrie B descarnada. Aquesta seqüència es convertia també en un punt d’inflexió pel cineasta, indicant que la història del cine ja no era suficient per explicar la seva obra.Descobrir que la iconografia dels gèneres fílmics podia servir-li per violentar la Història (amb majúscules) el va portar a submergir-se en la memòria del seu propi país: si 'Django desencadenat' transformava un personatge clau de l’'spaghetti western' en ariet contra l’esclavisme sudista, 'Los odiosos ocho' concentra les fractures deixades per la Guerra de Secessió en una colla de bergants tancats en una cabana durant una tempesta de neu. Aquest escenari ens retorna a la reclusió seminal (i, finalment, sagnant) de 'Reservoir dogs', convertint el film en una peça de cambra que fa de la paraula espectacle. Una majestuositat oral transmesa per uns actors conscients de viure una representació (un d’ells proposa dividir l’espai en “nord” i “sud”, per evitar tensions) i que, tot just

12. El hijo de Saúl

5 de 5 estrelles
Cine Drama

László Nemes resol d’una manera prou intel·ligent l’ètica de la representació de l’esdeveniment més abjecte de la història del segle XX. A tots aquells, amb el Claude Lanzmann de Shoah com a líder d’opinió, que reivindicaven la paraula com l’única manera de fer visible els horrors de l’Holocaust, 'El hijo de Saúl' els ofereix un altre camí: un rostre, un clatell, els límits desenfocats de l’enquadrament i el fora de camp sonor. N’hi ha prou? I tant, perquè hi ha el respecte pel qui mira i pateix enmig de les càmeres de gas, els cadàvers, la revolta, la possible fugida i un acte que és el darrer que comet algú que es considera un mort vivent per ser humà, encara que sigui una mica, i a costa de tot i de tothom. Escrivint sobre 'El hijo de Saúl' se’m posa la pell de gallina.

Advertising

13. La habitación

4 de 5 estrelles
Cine Drama

Tema delicat, el que aborda La habitación. No només per la dificultat dramàtica d’implicarnos en el tancament d’una mare i un fill en un espai que sembla una capsa de sabates, sinó en els reptes de posada en escena que això suposa. Abrahamson fa que la situació sigui crua sense resultar sensacionalista, i aconsegueix construir un món elemental que funciona per oposició a l’alteritat d’un exterior que, fora de camp, és un altre planeta. Millor no desvelar si l’exterior es convertirà en una altra presó: el que és evident és que 'La habitación' no té por de respondre algunes preguntes incòmodes, i que, finalment, ho fa en nom d’una preciosa relació maternofilial, que Brie Larson i Jacob Tremblay canalitzen a través d’un autèntic tour de force actoral.

14. El hombre de las mil caras

5 de 5 estrelles
Cine Thriller

Al cinema espanyol encara li quedava l'assignatura pendent d'endinsar-se en el seu passat polític més recent i furgar a les seves clavegueres de la manera adequada, sense sensacionalismes ni gratuïtats. 'El hombre de las mil caras' esmena per fi aquesta vuit i ho fa de la mà d'un dels directors més superdotats que operen en l'actualitat, Alberto Rodríguez, que construeix un dispositiu de precisió mil·limètrica narrativa, d'extrema complexitat i ple de capes, al voltant d'un personatge tan esmunyedís com FranciscoPaesa, un home amagat als marges del poder que va fer de la mentida la seva forma de vida i la va portar fins a les seves últimes conseqüències creant al seu voltant una farsa que d'alguna forma es va convertir en una imatge distorsionada de la nostra pròpia idiosincràsia. Un 'thriller' d'espionatge modèlic i apassionant, d'una gran sofisticació formal. Un altre nivell, una altra lliga.

Advertising

15. Tarde para la ira

4 de 5 estrelles
Cine Thriller

L''opera prima' com a director de l'actor Raúl Arévalo engega amb una seqüència molt poderosa d'un atracament frustrat des del punt de vista del conductor del vehicle amb què havien de fugir els criminals. Sembla que ens trobem davant d'una nova mostra d'aquest cinema d'acció a la manera nord-americana que prolifera en el panorama espanyol recent. Però el film no tarda a tornar-se un 'thriller' de venjança sec i introvertit, més interessat en els personatges i les seves reaccions que no pas en l'espectacle de l'agressivitat. Arévalo manté en quasi tot moment la tensió d'una pel·lícula que s'encomana a referents europeus però arrela en un imaginari molt idiosincràtic, el d'aquella Espanya de bars de partides de cartes i pobles amb ball de festa major per on deambulen dos protagonistes que encarnen dues formes diferents d'entendre la violència.

Recomanat

    També t'agradarà

      També t'agradarà

        Advertising