Les pitjors pel·lícules de la cartellera

El que semblava impossible ha resultat ser veritat. La segona part de 'Cincuenta sombras de Grey' és encara pitjor que la primera. El mateix moralisme d'efectes redemptors, la mateixa mania d'abordar les pràctiques BDSM com una patologia que s'hauria de tractar a cal psiquiatra, i un altre cop aquella història d'amor insulsa i descafeïnada que sembla una novel·la de Federico Moccia amb quatre plantofades mal clavades en un cul que mai no arriba a enrogir. Però aquesta, a sobre, és una trista exhibició de masclisme que no té res a veure amb els jocs de submissió. Ell és en Christian Grey, un milionari que aprofita qualsevol ocasió per recordar-nos que guanya uns 25.000 dòlars cada 15 minuts. Ella, Anastasia Steele, una dona que es deixa dominar per les ordres d'un home que sempre parla en imperatiu. I no només entre els llençols. De fet, fins a l'hora de metratge el més semblant a un estri de sexe extrem que apareix en pantalla és la fulla del ganivet amb què tallen els pebrots per al sopar. El contingut explícit torna a ser un artefacte adaptat per a puritans, inclosa l'escena de dutxa en què ni tan sols no es treuen la roba. I després tenim la part evangelitzadora, encarnada per una noia que mai no aixeca la veu, obeeix com un gos i sempre està disposada a posar l'altra galta. La seva abnegació no té res a veure amb l'amor, ni amb el desig, sinó amb la compassió. Cada cop que la cosa es posa tensa, apareix la història del trauma infantil, la fotografia d'una mare morta i l

Hi ha un moment a 'Villaviciosa de al lado' en què la càmera es fixa en els cartells de clàssics firmats per Keaton, Capra i Chaplin. Deduïm, doncs, que aquests són els referents als quals Nacho G. Velilla ha posat una espelma. Però les idees del director i guionista peten a una altra banda. Per entendre'ns, aquesta és la classe de pel·lícula on un personatge diu “ho veig tot negre”, i a continuació se'ns mostra la cara de, sí, un negre. Així, poca cosa es pot fer, per molt que la cinta prometi un apunt àcid, col·locant el prostíbul com a punt de confluència de les forces polítiques d'un poble. Tampoc ajuda la matusseria amb què la història desperdigola les trames, ni els desequilibris en el repartiment, on la rotunditat de Carmen Machi comparteix espai amb la poc carismàtica presència de Jon Plazaola i amb registres tan tronats com el de Salva Reina.   

Imagineu que haguéssiu de menjar pasta de paper, escoltar un disc de Coldplay i revisar la trilogia d’'El codi Da Vinci' de principi a fi, tot alhora, i us fareu una idea de com d’avorrida és aquesta pel·lícula. Ningú no necessitava una altra seqüela de 'The ring'. I menys així. Val a dir que tampoc la primera versió americana, la que Gore Verbinski en va fer el 2002, arribava a l’altura de l’original japonès, però tenia molta més solidesa. La situació és més o menys la mateixa. Hi ha una cinta misteriosa, i qualsevol que la miri morirà després de set dies a menys que en faci una còpia i estengui la maledicció. L’única novetat és que aquest cop la cinta cau en mans d’un professor de biologia, interpretat per Johnny Galecki, que decideix utilitzar-la per fer un estudi sobre la vida després de la mort. L’única idea interessant que planteja el guió, l’angle científic, queda anul·lat de seguida per un joc de persecucions a través dels cementiris plujosos de Nova Anglaterra. Perquè la protagonista és una noia que està disposada a remoure cel i terra per tal de trencar el cercle diabòlic i posar un fre a la cadena de morts. Menys mal que no duren per sempre, que si no...

"És l'hora del canvi?", pregunta un secundari a la vampira a qui interpreta Kate Beckinsale. "Els vampirs mai no canvien", contesta ella. Us ho podeu prendre al peu de la lletra. Fins i tot amb entregues anomenades 'Underworld: Evolution' i 'Underworld: el despertar' a les esquenes –publicitat enganyosa?–, aquesta franquícia monstruosa mai no ha volgut separar-se de la seva proposta original: una fotografia de colors blavosos ben monòtona, vampirs d'aspecte felins que se les tenen contra homes llop dissenyats en CGI i algunes seqüències d'acció tan destrempants com un videojoc fet per a una consola de fa deu anys. Si us vibra el mòbil a la butxaca, segur que us produeix més emoció que cap minut d'aquesta pel·lícula.

Cathy està expectant: té un ou d'ànec i està esperant que la closca es trenqui. A més, li han explicat que els animals creuen que la primera persona que veuen és la seva mare. El problema, però, és que, per casualitat, quan l'ànec neix, a qui veu és a Margaux, una amiga en cadira de rodes de Cathy. A partir d'aquí, les dues nenes iniciaran una maternitat compartida, responsabilitzant-se de la petita au, fins al punt d'escapar de casa per tal de recuperar-la. La lliçó d'amistat entre dues nenes amb una vida diferent queda més que subratllada. El problema, però, és el to, precisament alliçonador, d'una pel·lícula que pretén ensenyar les bondats de la infantesa però a la que li costa arrencar un somriure de felicitat als seus personatges. Una pel·lícula que, a més, neix d'una premissa massa anecdòtica i evident per aguantar l'extensa vida d'un llargmetratge.

De vegades et preguntes per què hi ha actors que es presten a fer segons quines pel·lícules. Bryan Cranston i James Franco han demostrat ser una garantia en molts films. Però desprès de veure’ls  'Tenía que ser él', han perdut molta credibilitat. És una cinta convencional, rutinària i conservadora. Una noia de 20 anys vol que la seva família passi el Nadal amb ella a Califòrnia per a conèixer el seu promès. El noi en qüestió resulta ser un multimilionari de Silicom Valley amb el cervell d’un mosquit. Comèdia d’humor escatològic i de mal gust, que se suposa que hauria de fer riure, però el que produeix és vergonya aliena, de tant veure’ls fent el ridícul. L’única justificació que li veig és que sigui una venjança del cine vers els nou rics del món dels videojocs que són presentats gairebé com a subnormals. Però ni així se salva la funció.