50 llocs imprescindibles de Catalunya

Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges formen un triangle únic a nivell històric i patrimonial. Us recomanem almenys un parell de dies per visitar els tres monestirs, dos dels quals encara tenen vida monàstica, i també altres pobles i llocs d'interès de la zona. Aquests monestirs es van començar a construir al segle XII, i alberguen un munt de detalls a contemplar, així com també els sepulcres dels reis de més renom de la Corona d'Aragó.

És difícil trobar al món un altre carrer on es barregi de forma tan contundent patrimoni arquitectònic de primer ordre i dotzenes de botigues de les marques més conegudes. És per això que el Passeig de Gràcia –del com són molt coneguts els seus edificis (i fanals i bancs) modernistes però també amb interessants construccions d'altres etapes– és un no parar tant de turistes interessats per l'arquitectura com per les compres, i sens dubte és també un dels passejos més emblemàtics i coneguts de la capital catalana.

Aquesta vila s'alça, gairebé literalment, damunt de les aigües –en més d'una ocasió l'augment del cabal de l'Ebre ha provocat esglais i desperfectes en les construccions–, i a més els carrers pugen fins a arribar a un castell d'origen musulmà, per la qual cosa l'estampa del conjunt sembla ideada per un urbanista amb molt bon gust o per un director de fotografia.

Es tracta d'un poble encantador d'interior, situat en un monticle que li atorga destacades panoràmiques. Però el més bonic està a l'interior, als seus carrers i cases de pedra, ben conservades, de gust medieval. Entre les construccions més destacades es troba l'església de Santa Maria i l'ermita de Sant Sebastià. L'ideal és arribar al portal d'entrada de la part antiga i simplement transitar pels seus carrers en constant pujada fins a arribar a dalt.

Considerat un dels jardins botànics més macos de Catalunya, on les espècies vegetals més característiques de la zona es barregen amb arbres i plantes procedents dels cinc continents, i s’integren, a la vora del mar, amb el bellíssim paisatge natural de la Costa Brava. Situats entre els municipis de Palafrugell (10 hectàrees) i Mont-ras (7 hectàries), en la comarca del Baix Empordà (Girona), els jardins són, per la seva singularitat, un espai únic. Naturalesa, art, cultura i història s’uneixen en aquest enclavament de 17 hectàrees que reuneix més de mil espècies botàniques procedents de tot el món, així com escultures de reconeguts artistes nacionals i internacionals.

És l'únic Parc Nacional en territori català. Podeu endinsar-vos-hi des de diferents punts, fent excursions a peu o en el tot terreny-taxi del parc. Us mogueu per on us mogueu dins d'aquest espai natural, us trobareu amb paisatges preciosos d'alta muntanya, amb prats, meandres, becs per sobre dels 3.000 metres... Ara bé, el més fotografiat és el que conformen el llac de Sant Maurici amb la muntanya d'Els Encantats al fons.

El castell de Peralada, construit al segle IX amb el nom de Castell Toló, va ser el centre del comtat de Peralada i, actualment, està declarat bé cultural d’interès nacional. L’actual palau es va bastir després d’un incendi durant la invasió francesa de l’Empordà, a la croada contra Catalunya de Felip l’Ardit, l’any 1285. Cap al segle XIV es va començar a construir el palau gòtic, tot i que se’n conserven pocs vestigis de la construcció original ja que ha estat restaurat en diverses ocasions. El palau va ser adquirit el 1923 per Miquel Mateu i Pla. Actualment la propietat segueix en mans de la família Mateu i, durant els mesos de juliol i agost, els jardins romanen oberts amb motiu del Festival Castell de Peralada.

Es tracta de l'única catedral romànica catalana i, malgrat la grandesa de l'edifici i de la seva situació, a la capital de comarca, diuen els experts que les seves característiques d'influència clarament italiana no "van contagiar" en absolut altres construccions de l'època. Per tant, estem davant d'un temple singular a Catalunya. El claustre i els seus capitells, el retaule de Sant Ermengol o les pintures murals són només alguns elements en els quals fixar-se quan s'accedeix a l'interior d'aquesta catedral dels Pirineus.

És un altre dels llocs arxiconeguts i de gairebé visita obligada a Catalunya. I no només per als devots, ja que Montserrat és molt més que el seu monestir o la talla de la 'Moreneta'. És també una muntanya de formes geològiques impossibles i admirades, és la possibilitat de fer itineraris molt interessants a peu, de pujar-se a un cremallera, a dos funiculars o a un telecabina, o de visitar un museu amb una col·lecció de pintures de primer ordre.

No hi ha banyolí que no presumeixi, i amb raó, de l’Estany. És el llac natural més gran de Catalunya i el principal signe d’identitat de Banyoles. Les aigües procedeixen de deus subterrànies de l'Alta Garrotxa que s'infiltren al terreny calcari i en arribar a Banyoles,  es troben amb un canvi de materials, que passen de ser permeables a impermeables, i les obliguen a pujar. Que per què s’ha de visitar? Perquè és senzillament al·lucinant. Per més cops que l’hagis vist o encara que visquis a cinc minuts, és impossible no quedar-se bocabadat amb les vistes. I, de pas, fer unes quantes fotos. Una curiositat: el primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre del nivell actual. 

“Le château de Gala, la Gala du château” així definia Dalí el Castell de Púbol. Una fortificació gòtica-renaixentista del segle XI que esdevingué centre de la baronia de Púbol i, als anys 70, residència i refugi de Gala. Un lloc tancat, misteriós, privat, auster i sobri. De fet, Dalí no hi podia entrar si abans no ho demanava per escrit. Tot i que, evidentment, va ser ell l’encarregat de la decoració: quan el va comprar, el Castell estava molt deteriorat, amb els sostres caiguts, esquerdes importants i el jardí en estat semisalvatge. El geni va optar per no amagar l’aspecte ruïnós i utilitzar les parets i sostres semiderruïts per crear espais insospitats i dimensions contrastades. Si hi aneu, fixeu-vos, sobretot en les representacions pictòriques als murs, les falses arquitectures, el barroquisme tèxtil o la simbologia de caire romàntic. No té desperdici. I, per acabar, una curiositat: sabeu que Gala va ser enterrada aquí? Dalí va dissenyar el mausoleu pels dos, però, finalment, ell va decidir romandre per sempre més al Teatre-Museu de Figueres.

La capital del sud de Catalunya no viu només del seu esplendorós passat romà. Els carrers, places i edificis més moderns també són dignes d'admirar, i el centre de gravetat és sens dubte la Rambla Nova, una avinguda de 45 metres d'ample i 700 de llarg repleta de construccions interessants a costat i costat i també algunes obres escultòriques emblemàtiques, com la dedicada a l'almogàver Roger de Llúria. Precisament, darrere d'aquesta escultura tenim el Balcó del Mediterrani, un fantàstic mirador sobre el mar i on es va per 'tocar ferro', és a dir, tocar la barana de ferro.

És un altre lloc pintoresc, enclavat a la muntanya, i on es venera la imatge de la Verge de Montgrony des del segle IX. El primer que troba el visitant és un hostal amb una escala –que diuen que va fer construir el mític comte Arnau– i que condueix a la capella de la Verge, excavada en la roca, i des d'aquí una altra escala fins a l'església romànica de Sant Pere. S'hi pot arribar amb un bonic passeig des de Castellar de n'Hug o des de Gombrèn.

És una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya, no tant per la seva altura (2.506 metres) com per la seva solitària ubicació i la seva forma -com una horca, amb dos becs separats per un gran serral. Veure-la en directe ja mereix la pena, però si a més esteu una mica preparats físicament, pujar al cim no és un repte impossible i és una excursió que, diuen, tot català ha de realitzar almenys una vegada en la vida. El singular perfil del Pedraforca ha donat origen a un munt de llegendes.

Espai molt concorregut, delimitat per porxades, per l'anomenat Palau del General, un edifici goticorenaixentista que va ser la seu de l'administració de la Generalitat a les terres de Girona els segles XVI i XVII i per l'Ajuntament i el Teatre Municipal. 

La plaça de Sant Felip Neri es troba endinsada en el bell mig del barri gòtic, molt a prop de la plaça de la catedral. Al seu interior està integrada l'església, d'estil barroc, que li dóna nom a la plaça. També hi ha el Museu del Calçat en un edifici antic.

Si hi pareu atenció, veureu que a una de les parets hi ha forats, causats per les restes de metralla d'una bomba aèria que va llançar el bàndol nacional durant la Guerra Civil.

El monestir de Sant Pere de Rodes, situat a Port de la Selva, va ser un monestir benedictí de l’antic comtat d’Empúries. Es tracta d'un conjunt monàstic de grans dimensions, format per l’església,-d'estil romànic i influït per l'arquitectura tardoromana-,el claustre i les diverses dependències monàstiques disposades al seu voltant. La primera documentació de l'existència del monestir data de l'any 878, en què és esmentat com a un simple cel·la monàstica consagrada a sant Pere. No és fins a l'any 945 que passa a ser considerat un monestir benedictí independent, regit per un abat. El veritable origen, però,encara es desconeix.

Si us apassiona la naturalesa aquest és el vostre mirador. Molt més ‘modest’ que el de Mas Ventós però amb unes vistes força espectaculars.  A prop de la platja del Codolar,-poc més de mitja hora a peu-, trobem el Mirador dels Cards des d’on, totalment envoltats de naturalesa, podem contemplar la vella muralla medieval, el castell de Tossa de Mar i els penya-segats del voltant. El camí per accedir-hi, per cert, també paga molt la pena. 

Construït l'any 1846, el Mercat de Santa Caterina és el segon mercat més antic de la ciutat. El projecte de reforma va ser obra de l'equip d'arquitectes d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, i el seu element més característic és una preciosa coberta de mosaic de ceràmica, de reminiscències gaudinianes, fet amb 325.000 peces que volen ser un homenatge a l'acoloriment de les parades de fruites i verdures. De l'antic edifici s'ha conservat la façana porticada original, reconstruïda l'any 1988, i les parets laterals.

 Les muralles gironines han estat testimonis de lluites sagnants, històries, mites i setges ferotges. Construides  al segle I a.C, durant la segona meitat del segle XIX van perdre la seva importància defensiva i van esdevenir un obstacle per al creixement urbà. Durant el primer terç del segle XX es van enderrocar els panys de muralla que impedien aquesta expansió urbanística, i només quedaren en peu els que no destorbàven les noves construccions d'habitatges. Actualment les muralles ofereixen unes panoràmiques excepcionals de la ciutat.   

Al Coll dels Belitres, el pas fronterer entre Portbou i Cerbère, que encara avui fa olor a punt i final, hi trobem un dels Espais de Memòria Transfronterers del Museu de l’Exili. Bateries de canons i plafons explicatius ens parlen de la retirada dels republicans al final de la Guerra Civil, però uns centenars de metres en direcció al mar hi trobem testimonis d’una altra guerra. Una petita construcció, coneguda com la Caseta dels Alemanys, indica el punt més al sud d’Europa on hi van arribar les forces del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial tot vigilant el pas de vaixells cap a França. El paisatge és al·lucinant i les històries de nazis tenen molta tirada, així que un selfie ens farà quedar com uns autèntics culturetes. Si a més triem un dia de tramuntana –compte, però, en acostar-se als penya-segats- el dramatisme de la foto està assegurat.  

Monestir benedictí situat a la Bonanova on hi conviu una comunitat de monges amb una història centenària.

Són la típica foto de Girona. Les Cases de l’Onyar, també anomenades cases penjades o del riu, són aquelles que tenen les façanes que donen al riu en el tram de la Rambla i Argenteria. Es tracta de reedificacions de les antigues construccions sobre la muralla medieval de la ciutat, de diversos volums i alçades i façanes de colors vius. Hi predomina el buit sobre el pre i les obertures horitzontals. Una de les més destacades és la Casa Masó. L’any 2010 es van rehabilitar i millors els serveis higiènics de les gaçanes de les cases del sector del Pont de Sant Agustí.

Situada al centre del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, la vila de Santa Pau es presenta al visitant bucòlica, conservant estructures medievals i cases de pedra d'un indubtable valor arquitectònic. Destaca la seva plaça Major porticada, però val la pena descobrir tot el conjunt, deixar-se portar pels seus carrerons i trobar els racons més bells del lloc.

Marca el perfil de Lleida des del segle XIII, i ha passat per no poques inclemències històriques. Fins i tot Felip V volia acabar amb ella, però abans va morir el monarca i la Seu Vella es va salvar. És sens dubte una visita obligada si us apropeu a la capital de la Terra Ferma, i a l'hora de definir el seu estil arquitectònic algú va encertar en escriure que "posseeix les formes romàniques i la monumentalitat del gòtic". Juntament amb el castell del Rei o La Sua i la fortificació militar del lloc, està declarada Ben Cultural d'Interès Nacional.

L'antic mercat de Born reobre convertit en centre cultural. Sota l'estructura de vidre i ferro construïda per Josep Fontserè el 1876 –va ser el primer mercat de la ciutat creat seguint la moda de l'arquitectura de París– es conserven les restes arqueològiques del barri de Vilanova de Mar, de 1700. El vistant podrà circular lliurement per la balconada; amb l'entrada es podrà visitar l'exposició 'De les pedres a les persones' i els jaciments arqueològics (cal fer reserva prèvia). Aquests són els principals atractius d'aquest centre on es donarà a conèixer la vida de la ciutat abans i després del setge de 1714 i que també ambé acollirà activitats vinculades amb la celebració del Tricentenari.

Si alguna cosa defineix Girona és el riu Onyar i els ponts que uneixen el Barri Vell amb el barri del Mercadal, atravessar aquests ponts permet observar les cases que, a banda i banda, “miren” al riu i que canvien de color amb la posta de sol. Un dels ponts emblemàtics és el Pont d’Isabel II o Pont de Pedra: construït durant el regnat d’Isabel II. Per a aixecar-lo es va enderrocar el pont medieval de Sant Francesc o de Framenors. El pont, realitzat amb pedra de Girona, se sustenta damunt tres arcades rebaixades que es recolzen sobre dos pilars. Una inscripció en el centre recorda que va ser inaugurat l’any 1856. Per travessar la ciutat com si fòssim reis!

La catedral de Girona, dedicada a Santa Maria, és un dels símbols més representatiu de la ciutat. Situada estratègicament al nucli central de la ciutat antiga, conegut com la Força Vella, coincideix amb el traçat urbà de la Gerunda romana, del qual encara en romanen mostres de muralla a l'actual plaça. La catedral, com sabem, és fruit de diverses èpoques i estils, principalment romànica i gòtica. Tot i que durant l’ocupació musulmana, entre el 715 i 785 dC, va ser transformada en mesquita. La seva gran particularitat és que té la nau gòtica més ampla del món, de 22,98 metres, una mica més petita que la de la de la basílica de Sant Pere del Vaticà, que en fa vint-i-cinc. I, per acabar, una curiositat: a la Catedral hi trobem, precisament, l’única gàrgola amb figura humana: la Bruixa de Pedra.

Recomanem pujar en cremallera des de Ribes de Freser o Queralbs, i anar-se amarant dels paisatges de muntanya, i arribar al cim, amb el seu llac i el santuari de la Mare de Déu de Núria. Gaudireu en caminar per aquests vessants sense presses, respirar l'aire pur i no sentir ni un cotxe, i de muntar-se en el telecabina i remuntar uns metres més els alts cims. Si és hivern, aprofiteu per practicar esquí i contemplar el mantell blanc que tot ho cobreix. La resta de l'any us sorprendran els mil tons de verd. Benvinguts a un racó preciós dels Pirineus.

Josep Pla ho tenia clar: “No crec que n'hi hagi cap, en aquest país ni en molts d'altres països, de semblant”. La Casa-Museu Dalí és una petita casa de pescadors, situada a Portlligat, on el pintor va viure i treballar habitualment des del 1930 fins a la mort de Gala, l’any 1982. Per dins, té una estructura laberíntica i un munt de petites sales, i, a més, la decoració està formada per objectes inconnexos que Dalí va anar col·leccionant. Per fora, destaca l’ou gegant a dalt del teulat ja que, segons l’artista, es tractava d’una casa “intrauterina”. Per cert, per la casa, convertida en museu des de la mort de Dalí, hi van passar personalitats de l’època com Walt Disney o la Duquesa de Windsor.

Si dèiem que la Seu Vella de Lleida marca el perfil de la ciutat i és la seva construcció més emblemàtica, podem repetir les mateixes paraules en referir-nos a la Seu de Manresa i la seva relació amb la capital del Bages, en el cor de Catalunya. Aquesta obra, d'època gòtica, està en la part més alta de la ciutat i destaca tant per la seva bellesa exterior com pels molts elements d'interès a l'interior, des de les columnes de la nau central i la cripta fins als diferents retaules gòtics.

Se la pot considerar "la plaça de Catalunya" per excel·lència. Espaiosa i repleta d'edificis d'interès, les porxades són una altra de les seves característiques i de les seves joies. Potser us semblarà que el centre està molt desert, sense arbres o jocs per a nens, i és que aquest és el lloc on es munta el mercat setmanal dels dissabtes, de gran afluència, i també altres fires i trobades al llarg de l'any. O sigui que ja sabeu, si voleu conèixer aquesta plaça a ple rendiment, agafeu el calendari i visiteu-la quan hi hagi més moviment.

Una de les maneres que tenim de saber a simple vista com estem de reserves d'aigua, és acudir a l'embassament de Sau i mirar si es veu molt o poc l'església de Sant Roman de Sau, que viu submergida en ell. És una presa feta per la mà de l'home, i per això potser no tingui el mateix encant que els llacs naturals, però l'entorn –envoltat pel massís de les Guilleries– i l'església de Sant Roman –en èpoques de forta sequera fins i tot queda al descobert tot l'antic poble– fan d'aquest un lloc entranyable.

 Pels qui els agradi visitar coves amb estalactites i estalagmites de formes màgiques i impossibles, llaurades gota a gota i després de milers d'anys, us recomanem entrar en les dues que hi ha obertes al públic a Benifallet, la Maravelles, amb un recorregut de poc més de mig quilòmetre, i la Dues, de 253 metres, descobertes ambdues en la segona meitat del segle XX. Un espectacle per si soles, on a més estareu fresquets.

L'hospital, obra de Domènech i Montaner, és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, i està format per 20 pavellons amb adorns colorits bizantins, gòtics i moriscs que caracteritzen l'estil de l'arquitecte, i està enmig d'uns jardins que ocupen nou illes de la part nord-est de l'Eixample. Es troba en un angle de 45º respecte a la resta del sistema quadriculat d’Ildefons Cerdà, de manera que li toca més el sol. Domènech i Montaner va construir l'hospital tenint en ment als seus pacients, convençut que l'harmonia estètica i l'ambient agradable eren bons per a la salut.

Les ruïnes d’Empúries és un dels dos assentaments grecs que, fins a dia d'avui, coneixem a la península Ibèrica. Es tracta d'un conjunt històric que engloba diferents cultures: els grecs (segle VI aC.) i els romans (any 218 aC.), tot i que la majoria de les restes visibles actualment corresponen a l'època en què la ciutat grega i la romana estaven unides en un sol municipi. De la ciutat romana cal destacar els mosaics de les grans domus (cases), el fòrum o la porta principal de la muralla. I de la ciutat grega, destaquen el temple d'Asklepios i l'escullera hel·lenística. 

Una autèntica joia. Després d'anys de treballs de restauració, les tres esglésies que formen el conjunt (Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel) presenten un meravellós aspecte i ofereixen al públic tota una lliçó d'història arquitectònica, ja que hi ha elements del romànic, majoritàriament, però també de l'època visigoda –dels pocs vestigis que queden al nostre país d'aquesta etapa–, així com del Renaixement, del Barroc, i fins i tot de les darreries de l'Imperi Romà, sense oblidar dos destacables retaules gòtics. Com sempre, us recomanem fer la visita usant el servei de guia, per conèixer allò més interessant de l'apassionant història i art del lloc.

Què és el que enamora de Sitges? Les seves cases blanques? El mar que la banya i els seus 26 platges? L'art que es troba pertot arreu i els seus museus originals i interessants? El perfil, molt fotografiat, que li dóna la seva església? La llibertat i el cosmopolitisme que es respira als carrers? Potser la seva llum? El que està clar és que aquesta vila ha inspirat a multitud d'artistes des de finals del segle XIX, i que són molts els turistes que cada any l'escullen com a destinació.

A Catalunya, als pobles com Rupit se'ls anomena de pessebre, per les seves cases antigues de pedra i teulades vermelloses, carrers també empedrats i estrets, i si a més se li afegeix un riu amb alguns ànecs i un pont penjant, com és el cas, el decorat ja frega la perfecció. Són pobles – o viles- que potser no tinguin l'església amb el retaule més important del país o la casa alçada per l'arquitecte més conegut, però que en el seu conjunt són d'una gran bellesa i dóna gust passejar per ells sentint el silenci de les pedres.

El recinte de la colònia Güell, nascuda el 1890, quan l'industrial tèxtil Eusebi Güell decidia traslladar la fàbrica de teixits de cotó El Vapor Vell del barri de Sants a Santa Coloma de Cervelló, està integrat per la pròpia colònia, el Centre d'interpretació i la Cripta Gaudí. Podeu realitzar la visita amb audioguies o, si ho preferiu, els diumenges i festius, a les dotze del migdia, podeu fer una visita guiada per tot el conjunta històric, en el que els dissabtes al  matí també trobareu un Mercat de pagès amb productes locals.

A diferència del monestir de Poblet, el de Santes Creus fa dècades es troba deshabitat, però això té els seus avantatges, com ara poder entrar a totes les estances, o que algunes sales hagin estat museïtzades. Més enllà d'això, ens trobem davant un bell monestir amb un claustre que és perfecte exemple del pas del romànic al gòtic i amb uns capitells plens de detalls. L'església, amb la sepultura d'alguns monarques de la Corona d'Aragó, és un altre dels espais àlgids de la visita.

Sant Jordi, la princesa i el drac inspiren els carrers d'aquesta ciutat que compta amb una muralla de 1.500 metres de perímetre i una trentena de torres construïda per ordre de Pere III el Cerimoniós. Avui dia es pot visitar part de l'exterior del recinte, el baluard de Santa Anna, la muralla de Sant Jordi i la muralla de Sant Francesc.

El monestir, fundat cap a l'any 880 pel comte Guifré el Pilós- segurament sobre un de l'època visigòtica-, va esdevenir lloc d'enterrament dels comtes de Barcelona i Besalú i un centre cultural de scriptorium molt important de la Catalunya medieval. Pocs decennis més tard, Ripoll es convertirà en un dels símbols nacionals de la Renaixença, i veurà en la restauració del monestir, promoguda pel bisbe Josep Morgades, l’exemple més viu de la descoberta i recuperació del primer estil artístic nacional: el romànic. Ho tenim clar: Visitar Santa Maria de Ripoll és acostar-se a un dels edificis més bells i evocadors de Catalunya. La portalada, la basílica i el claustre, en fan un conjunt únic, un gaudi per als amants de l’art i la història. 

L'Arc de Berà crida poderosament l'atenció al passar per la carretera i és difícil apartar-ne la vista, amb la majestuositat que segueix mantenint després de dos mil·lenis. No en va, està declarat per la UNESCO Patrimoni Mundial de la Humanitat.Situat sobre l’antiga Via Augusta, va ser construït als voltants de l’any 10 a.C., en època de l’emperador August. Té una alçada de més de 12 metres i, antigament, era més alt, ja que tenia grans pedres a la part superior. 

Sou sobre l’últim pam de Principat que va sucumbir als Borbons el 1714. El refugi de vescomtes, comtes i ducs de Cardona durant set segles, “reis sense corona” per l’or blanc –la sal–, és una mola imponent amb dos grans tresors: la divina col·legiata romànica de Sant Vicenç i la torre de la Minyona. S’hi afegeixen un claustre gòtic, els baluards del XVII... Alberga un parador, museïtzat fa poc, i constitueix, tot ell, un monument del Museu d’Història de Catalunya. Amb tot el que suposa.

A més, va ser considerat com el millor monument al concurs impulsat per Descobrir i l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural per votació popular. 

Què podem dir sobre la Sagrada Família de Gaudí que no s'hagi dit ja? Anar a Barcelona i no apropar-se a aquest temple és com viatjar a París i no veure la Torre Eiffel. El final de les obres es veu cada vegada més proper, i ni les grues ni les llargues cues poden eclipsar la majestuositat de la principal obra de Gaudí, i mereix ser coneguda per fora i per dins.

El color vermell és el predominant en les principals construccions d'aquesta població elevada i situada entre muntanyes. La fa especial el que queda de les muralles i del castell dels comtes de Prada de Conflent, l'església de Santa Maria la Major i moltes de les cases... Cal caminar per Prada de Conflent tranquil·lament, creuar els seus portals, i passar una bona estona a la plaça Major, on trobarem una font renaixentista en forma de globus terraqüi que és tot un símbol en la vila.

Són les gorgues més conegudes de les comarques gironines i, per tant, una de les més concorregudes. Però passar el dia a Canet i no visitar-les és com anar a dinar al König i no demanar unes braves. Les gorgues de Font de la Torre són d’origen volcànic, produïdes per l’impacte contra les parets dels materials del llit del riu que arrossega l’aigua. I són, amb diferència, un dels millors espais de la província de Girona per refrescar-se enmig de l’estiu i no morir d’una insolació gràcies a l’ombra dels arbres. Fa uns quants anys van remodelar la zona i es va construir una passera, una sínia i un circuit per a passejar-hi a banda i banda de la riera de Canet. Per cert, no passeu de llarg de la font i tingueu la cara néta o bruta, renteu-vos-la. Segons la llegenda, l’aigua de la font rejoveneix perquè és on rentaven les nimfes. 

Si les bruixes i els gnoms poguessin triar on viure, entre les seves preferències estaria gairebé segur aquest màgic bosc, frondós i fosc per les copes dels fajos, i que va créixer a la mercè de la bugada de lava del volcà Croscat. En una comarca ja de per si mateix amb una bellesa especial per la multitud de volcans, la Fageda d'en Jordà suposa un lloc gairebé místic, silenciós, descrit per poetes, ideal per recórrer sense presses a peu, amb bicicleta o a cavall.