0 M'encanta
Guarda-ho

Les millors cales de la Costa Brava

Petites o grans, verges o urbanes, totes semblen tretes d'una postal

© holbox
Aigua Xelida

Us agobia anar a la platja i trobar-vos mitja ciutat? Preferiu un petit racó que una gran esplanada de sorra i aigua? Sou gent de cala. Nosaltres també i, per això, hem elaborat aquesta llista on us confessem les nostres cales preferides de la Costa Brava. Ja sabeu on som els cap de setmana d'estiu! 

Cala Ferriol

Cala Ferriol és una petita cala verge, de còdols i aigües cristal·lines que pertany al Parc Natural del Montgrí. No té cap tipus de servei i per arribar-hi haurem de caminar una hora, des de Cala Montgó o l’Estartit, o bé accedir-hi en vaixell. En tot cas, si opteu per la primera opció no patiu perquè és de dificultat moderada i els paisatges del parc són una autèntica passada. I ara ens direu: “però si a la Costa Brava hi ha moltes cales com aquesta”. Doncs no, perquè en ella desemboca un petit rierol que baixa de dalt de les muntanyes i, a més, hi ha uns petits illots (els illots de Cala Ferriol) que quedaran fantàstics a Instagram. I, si encara no heu sucumbit del tot al poder d’aquesta xarxa social, podeu prendre el sol, contemplar el paisatge o practicar snorkel. Això sí, tot i que està allunyada del centre urbà, a l’estiu és força habitual veure-hi algunes embarcacions. 

Llegir-ne més

Cala Rostella

Com moltes altres cales que formen part del Cap de Creus, Cala Rostella és força al·lucinant. Una petita cala verge d'aigües cristal·lines envoltada de pins que, fins i tot a ple agost, sol estar relativament buida. La raó? La zona urbana més propera - Roses-, està a gairebé set quilòmetres. La superfície de la platja és de còdols i, gràcies als pins, l'aigua adquireix un al·lucinant color blau turquesa. La mala (o bona per depèn de qui) notícia és que per accedir-hi haurem de deixar el cotxe i baixar per un corriol pedregós que té un desnivell d'uns 90 metres. El trajecte a peu és només d'uns quinze o vint minuts, però esclar, per fer-lo cal portar bon calçat esportiu. Això sí, us prometem que el resultat (arribar a Cala Rustella) paga la pena. I molt. No us direm que aprofiteu la baixada per fer alguna foto -tot i que ho petaríeu a Instagram-, però sí que intenteu mirar cap a baix. La bellesa és indescriptible.

Llegir-ne més

Cala del Pi

Platja d’Aro també amaga petits grans racons. Un d’aquests és la Cala del Pi, a poc més de deu minuts de la Platja Gran però a un món de diferència: Oblideu-vos de la massificació extrema, de la música alta i dels tan característics edificis. La Cala del Pi està protegida per pins i roques, les aigües són cristal·lines i, tot i estar tan a prop del nucli urbà, el grau d’ocupació a ple estiu no és exageradament alt. La mala notícia és que gairebé darrere hi ha unes quantes cases, però gràcies a la vegetació, no espatllen gaire el paisatge. Ras i curt: sembla treta d’una postal. 

Llegir-ne més
Advertising

Cala Tavallera

El punt més oriental de la Península Ibèrica –encara que fos Alacant qui s’apropiés de l’eslògan 'Amanecer de España'- és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre tan espectacular com traïdora, sembrada de ruïnes de fa mil anys i encara molt gelosa dels seus secrets més ben guardats. Un d’ells, que compartirem  generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11, el sender que connecta el Mediterrani amb l’Atlàntic.  En alguns blocs i guies asseguren que és accessible en 4x4, però de tota la vida la forma més segura per arribar-hi sense deixar-s’hi les banyes ha estat mitjançant una caminada d’unes dues hores que culmina en un merescut premi: una cala pràcticament deserta estiu i hivern, on hi ha un refugi per pernoctar i les albes hi tenen gust de naixement d’un món nou. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. A ple estiu s’hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. Per assegurar-se que el refugi està en bon estat i disponible, el millor és trucar a l’ajuntament.

Llegir-ne més

L'Illa Roja

Sí, Begur té un munt de platges al·lucinants, per què triar precisament aquesta, que no té cap servei? A banda que no està tan sobresaturada de gent guapa com Sa Tuna o Aiguafreda, ens agrada perquè és l’única platja nudista a la Costa Brava centre, perquè els colors intensament vermellosos de la roca que emergeix a la badia la converteixen en una cosa rara i viva, perquè la forma semicircular en fa una platja molt acollidora, perquè roman relativament poc freqüentada per colles o criatures, doncs cal caminar força per arribar-hi des del Camí de Ronda, i perquè en realitat les platges que molen són les que no tenen ni quiosc de gelats i et permeten creure per una estona que la resta de la vida no existeix. L’únic inconvenient és que les altes parets dels penya-segats que l’envolten hi aboquen ombra a partir de mitja tarda, així que aprofiteu-hi bé el matí.

Llegir-ne més

Cala Bramant

Més coneguda com Cala dels Enamorats, aquesta petita cala és una mena de closa de mar que es recargola encerclant el mar i formant, ara sí, una petita piscina natural. No només és un racó idíl·líc i força tranquil, també ofereix unes vistes al·lucinants de Llança, el Port de la Selva i, fins i tot, el Cap de Creus. Una petita i desconeguda joia. Per arribar-hi el millor és anar-hi amb barca o caiac a través d'una obertura que l'enllaça amb el mar, però si us atreviu també podeu accedir-hi a peu. Amb bon calçat, això sí.

Llegir-ne més
Advertising

Cala dels Frares

Hi ha platges que s’han de veure. Platges on amb prou feines podem prendre el sol però que cal trepitjar. Una d’elles és la cala dels Frares. Un conjunt de roques de formes al·lucinants que, any rere any, atrau una pila d’amants de la fotografia. No té cap servei i és completament natural però és totalment addictiva: un cop et banyes en aquest idíl·lic entorn és difícil acceptar remullar-se en altres platges. D’acord, potser exagerem però la cala dels Frares s’ha de viure.  Com accedir-hi? S’hi pot arribar des del camí de Ronda que comença a la platja de Lloret i travessa Sa Caleta. 

Llegir-ne més

Aigua Xelida

Aigua Xelida s’ha convertit en símbol de l'anhel de la vida lliure de l'ideari palafrugellenc i primera escala d’Un viatge frustrat, de Josep Pla. Només s’hi pot accedir a peu, des de l’urbanització del mateix nom i anar baixant fins trobar unes escales a mà dreta, o en barca. I, per tant, tot i que va ser la platja guanyadora l’any 2009 del programa ‘El paisatge favorit de Catalunya’, l’ocupació (per sort!) continua essent relativament baixa. De fet, fins al 1950 Aigua Xelida només es comunicava amb Tamariu per un camí de terra. En tot cas, anem al gra: la platja, formada per pedres i envoltada de roques i pinars, té una longitud d’uns 40 metres i una amplada d’uns dotze metres. I per què la recomanem? Doncs perquè és un racó meravellós i espectacular de la Costa Brava. Una platja a la qual s’hi ha d’anar (com a mínim!) un cop a la vida. O dos. O tres. O… ja ho capteu, oi?

Llegir-ne més

Cala Jugadora

Salvador Dalí i Josep Pla ja ens en parlaven, però poca gent l’ha vista amb els seus propis ulls. Cal arribar fins al far del Cap de Creus des de Cadaqués per una carretereta que crida a la prudència i, des d’allà, davallar a peu pel llit sec d’una riera uns 30 minuts per arribar a un paratge amabilíssim, de suaus contorns arrodonits per mates de ginesta, molt diferent de l’escairat aspecte d’altres entrants d’aquesta costa salvatge. Probablement el nom enjogassat d’aquesta cala prové de la dolçor del paisatge: ens hi trobarem un acollidor raconet de sorra que dóna a un braç de mar protegit de la tramuntana amb unes aigües totalment transparents i quietes que allotgen una extensa pradera de posidònia –recordeu que està protegidíssima. És molt, molt, molt bonica i, si us hi quedeu a dormir una nit de principis d’estiu, el sol sobre els vostres caps a l’alba us farà viure un d’aquells moments intensos de la vida.

Llegir-ne més
Advertising

Cala Estreta

Els altempordanesos tenen el Cap de Creus i els baixempordanesos, la Cala Estreta. És immensament més modesta però resulta molt adequada per a l’Empordanet, on Josep Pla hauria considerat de molt mal gust qualsevol mena d’excés i opulència. La bona notícia és, alhora, dolenta: durant l’estiu, el trànsit rodat hi és prohibit i per arribar-hi cal caminar uns 45 minuts des de la platja de Castell pel camí de ronda o bé –atenció- només 20 si remunteu el camí de servei que passa per sota les torres elèctriques des de l’aparcament de Castell. L’esforç, però, és directament proporcional a l’espectacularitat d’aquest conjunt de cales nudistes, lluminoses, obertes a Llevant i molt aptes per a matins assolellats d’hivern, que fins i tot a ple estiu romanen relativament tranquil·les a causa de la passejada que cal per arribar-hi. Si a la caseta de pescadors, que data del segle XV, hi trobeu un senyor de cabells blancs, saludeu-lo: es diu Quico i des de fa anys que hi viu. No té televisió ni ràdio perquè diu que disposa d’una pantalla d’infinites polzades enfocada a l’horitzó, però us indicarà a quina roca cal enfilar-se per trobar unes línies de cobertura mòbil segons tingueu una o altra operadora. Només us en podem dir una cosa més: hi heu d’anar almenys un cop a la vida.

Llegir-ne més
Mostra'n més

Comentaris

0 comments