Les millors platges salvatges de la Costa Brava

Per a alguns és, sense cap mena de discussió, la millor platja salvatge de la Costa Brava. Els alt empordanesos tenen el Cap de Creus i els baix empordanesos, la Cala Estreta. És immensament més modesta però resulta molt adequada per a l'Empordanet, on Josep Pla hauria considerat de molt mal gust qualsevol mena d'excés i opulència. La bona notícia és, alhora, dolenta: durant l'estiu, el trànsit rodat hi és prohibit i per arribar-hi cal caminar uns 45 minuts des de la platja de Castell pel camí de ronda o bé –atenció- només 20 si remunteu el camí de servei que passa per sota les torres elèctriques des de l'aparcament de Castell. L'esforç, però, és directament proporcional a l'espectacularitat d'aquest conjunt de cales nudistes, lluminoses, obertes a Llevant i molt aptes per a matins assolellats d'hivern, que fins i tot a ple estiu romanen relativament tranquil·les a causa de la passejada que cal per arribar-hi. Si a la caseta de pescadors, que data del segle XV, hi trobeu un senyor de cabells blancs, saludeu-lo: es diu Quico i des de fa anys que hi viu. No té televisió ni ràdio perquè diu que disposa d'una pantalla d'infinites polzades enfocada a l'horitzó, però us indicarà a quina roca cal enfilar-se per trobar unes línies de cobertura mòbil segons tingueu una o altra operadora. Només us en podem dir una cosa més: hi heu d'anar almenys un cop a la vida.

Fins al 2004, que va tancar el Club Med, era una platja prohibida, ja que només s'hi podia accedir amb un 'passi de visitant' que expedia el club. Situada a pocs quilòmetres del Cap de Creus, és una de les poques cales on és possible fer immersió i això l'ha convertit en un conegut fons de restes d'embarcacions de l'antiga Grècia i Roma. Disposa d'una petita platja, de sorra gruixuda, per prendre-hi el sol, però és pràcticament impossible estar-se més de trenta minuts amb els ulls tancats a Cala Culip. Les raons: El paisatge geològic és al·lucinant, sublim i l'aigua blava, gairebé transparent. Porteu el mòbil ben carregat, perquè el necessitareu. Per fer fotos, és clar. Oblideu-vos de la cobertura.

Hi ha molts motius per visitar Sa Sabolla: D'entrada, el camí de Ronda des del qual s'hi accedeix és una autèntica delícia pels sentits. Una experiència un xic llarga, però que s'ha de veure i viure. I sí, ho heu llegit bé: només s'hi pot accedir a peu o en barca. La cala, d'aigües gairebé cristal·lines i superfície de còdols, està completament envoltada de roques de pissarra i és, amb diferència, una de les platges més solitàries de la Costa Brava

Aquesta cala, presidida per un penya-segat i per una imponent mola rocosa, és l’única platja nudista a la Costa Brava centre. Ens agrada perquè els colors intensament vermellosos de la roca que emergeix a la badia la converteixen en una cosa rara i viva, perquè la forma semicircular en fa una platja molt acollidora, perquè roman relativament poc freqüentada per colles o criatures, doncs cal caminar força per arribar-hi des del Camí de Ronda, i perquè en realitat les platges que molen són les que no tenen ni quiosc de gelats i et permeten creure per una estona que la resta de la vida no existeix. L’únic inconvenient és que les altes parets dels penya-segats que l’envolten hi aboquen ombra a partir de mitja tarda, així que aprofiteu-hi bé el matí.

Se la coneix popularment com 'la cala dels 300 escalons' i, tot i ser un autèntic paradís, sovint roman amagada entre altres cales més populars, com Vallpresona i la del Senyor Ramon. De fet, és una petita joia que conté l'essència de la Costa Brava: està envoltada de roques i pins i l'aigua és absolutament cristal·lina. Tot i que l'accés no és excessivament difícil -però complicat si tens vertigen-, és més fàcil trobar-hi embarcacions que gent prenent el sol o fent immersió. Feu-nos cas i aneu-hi. No us en penedireu!

Platja Fonda és una de les cales més curioses de la Costa Brava: està als peus d’un penya-segat que li dóna ombra, envoltada d’una gran ‘paret’ que la protegeix. I, de fet, per accedir-hi haureu de baixar unes quantes escales. Tot i que durant els mesos d’estiu a vegades hi veiem un ‘xiringuito’, és ben bé un amagatall salvatge. L’aigua presenta tonalitats fosques, degut al color de la sorra (fosca i gruixuida) i l’ombra de la gran roca. S'ha de veure. 

Una de les platges més inaccessibles de la Costa Brava. Hem passat de la sorra blanca a les pedres roges i per fi arribem a les roques negres del Cap de Creus. El punt més oriental de la península Ibèrica –encara que fos Alacant qui s'apropiés de l'eslògan "Amanecer de España"- és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre tan espectacular com traïdora, sembrada de ruïnes de fa mil anys i encara molt gelosa dels seus secrets més ben guardats. Un d'ells, que compartirem generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11, el sender que connecta el Mediterrani amb l'Atlàntic. En alguns blocs i guies asseguren que és accessible en 4x4, però de tota la vida la forma més segura per arribar-hi sense deixar-s'hi les banyes ha estat mitjançant una caminada d'unes dues hores que culmina en un merescut premi: una cala pràcticament deserta estiu i hivern, on hi ha un refugi per pernoctar i les albes hi tenen gust de naixement d'un món nou. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. A ple estiu s'hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. Per assegurar-se que el refugi està en bon estat i disponible, el millor és trucar a l'ajuntament.

Els paisatges d’aquest tram de la Costa Brava central són brutals, però la història que els envolta encara és més extravagant. Aquest petit entrant a recés dels penya-segats sota el castell de Cap Roig, situat entre Mont-ras i Calella de Palafrugell, s’anomena així perquè la mestressa del paratge, la senyora Woevodsky, hi baixava en burro per banyar-s’hi nua. Que la dona no fos russa sinó britànica no ens espatllarà ni la llegenda ni l’excursió pels senders que davallen des del jardí botànic de la finca fins aquest entrant de roca vermellosa, d’aigües sempre tranquil·les i immensa soledat, oficialment registrat com cala Massoni. A pocs metres en direcció sud hi trobarem la cala del Crit, que pren aquest nom d’una llegenda de pirates i, poc després, la de la Fontmorisca, que com el seu nom indica conté una font i hi havia més pirates. Encara més al sud hi ha la cala del Vedell, que fins fa poques dècades allotjava una colònia d’aquests mamífers marins, ara ja desapareguts al Mediterrani. Les tres cales pertanyen a Mont-ras, un poblet uns quants quilòmetres terra endins que va comprar un tros de costa a Palafrugell perquè els seus joves poguessin fer la mili a la Marina Reial. Els serrells d’aquesta compravenda es van arrossegar fins fa poc: Palamós, Mont-ras i Palafrugell s’esbatussaren durant anys per la titularitat de les Illes Formigues, un arxipèlag de pocs metres quadrats que ha costat al vida a molts mariners.

Salvador Dalí i Josep Pla ja ens en parlaven, però poca gent l’ha vista amb els seus propis ulls. Cal arribar fins al far del Cap de Creus des de Cadaqués per una carretereta que crida a la prudència i, des d’allà, davallar a peu pel llit sec d’una riera uns 30 minuts per arribar a un paratge amabilíssim, de suaus contorns arrodonits per mates de ginesta, molt diferent de l’escairat aspecte d’altres entrants d’aquesta costa salvatge. Probablement el nom enjogassat d’aquesta cala prové de la dolçor del paisatge: ens hi trobarem un acollidor raconet de sorra que dóna a un braç de mar protegit de la tramuntana amb unes aigües totalment transparents i quietes que allotgen una extensa pradera de posidònia –recordeu que està protegidíssima. És molt, molt, molt bonica i, si us hi quedeu a dormir una nit de principis d’estiu, el sol sobre els vostres caps a l’alba us farà viure un d’aquells moments intensos de la vida.