A principis de maig vaig rebre un correu de l’Isaki des de Berna, Suïssa, més o menys per les mateixes dates en què aquí s’estrenava
Murieron por encima de sus posibilidades. Em deia que era en un estudi de so, el mateix on havien treballat Alain Tanner i Jean-Luc Godard, fent les mescles de La propera pell. “A la planta de dalt hi ha un bordell, on forniquen al ritme dels nostres sons”, escrivia. Aquesta última observació em va colpir particularment. Vaig tornar a contactar-hi fa un parell de setmanes, per anunciar-li que li donàvem un premi. Aleshores era al festival de Mar del Plata, fent de jurat, just quan a l’Argentina celebraven l’informe de l’OMS clavant forquilla a filets de tres quarts.
L’enganxo a Barcelona de miracle, fent acrobàcies d’agenda poc abans que se’n torni a anar, aquest cop a Cuba. I prenem un suc. El seu, de pastanaga, gingebre i pinya, té la pinta isotònica d’una llauna d’espinacs de les que feien que en Popeye es convertís en una cafetera. Una vida tan dispersa requereix dopatge. “Els directors de cine no tenim classe social –diu l’Isaki–. Avui compartim àpat amb un milionari, i l’endemà estem menjant amb els dogons de Mali o jugant amb els xavals de la Casería de Ossio”. Com en aquells versos d’Arthur Cravan, l’Isaki també voldria ser tots els homes i animals. Ara un ancià, ara un químic, ara una girafa, un corsari o una puta.
L’artista entre dues aigüesSota el seu abric negre, pesat com el teló de l’òpera de Moscou, l’Isaki fa la pinta d’un romàntic tronat. Diu que ara està tancant una etapa, potser la primera de la seva carrera, i el que ha de venir és misteriós. “Crec que té a veure amb la conjuntura del país –rondina–. Si vull treballar amb la llibertat que he tingut fins ara, hauré de marxar fora”. Murieron por encima de sus posibilidades va ser l’últim estirabot, un campionat de disbarats acollonant, una lasanya gore servida amb grans dosis de quetxup. N’havíem parlat mesos enrere, davant d’un bistec sucós, ganivet en mà, en un diner de Via Laietana. Aleshores em va fer notar que tenia ganes de rebentar-ho tot.
La seva primera pel·lícula, Cravan vs. Cravan, es va estrenar l’any 2002. Ell diu que era un film ideològic, i que un cop va estar acabat li van venir ganes de clavar un bon cop de timó. “Em trobava amb ànsies de fer retrats –recorda–, de filmar emocions, de descobrir què passa dintre del cos”. Aleshores va marxar a Cadis, de vacances. I un dia es va creuar amb uns xavals que feien campana per anar-se’n a fer el mico al riu, i a espiar les japoneses que anaven a classes de flamenc. Així va néixer La leyenda del tiempo, una mena de tribut a la memòria de Camarón, rodat entre Jerez i Barcelona. “Per mi va tenir molt de viatge iniciàtic”, engalta.
Aquells nens es van fer grans. Un és militar de la marina, i ha estat a Somàlia caçant pirates. L’altre, l’Isra, va tenir una filla al setembre. L’Isaki va baixar a Andalusia per filmar el part, amb una càmera de 16 mm sota el braç. “Pensava estar-m’hi tres dies, però la criatura va trigar molt a sortir, i m’hi vaig quedar tres setmanes –diu–, en què vam voltar per allà, cantant i ballant, i al final assistint al naixement, que va ser collonut”. Diu que en farà una pel·lícula, i ja té un parell d’idees de com vol que vagi la cosa. Sap que començarà on acabava La leyenda, amb un fragment del brut que no va arribar a muntar. I que, acte seguit, viatjarem al present i veurem la cara de l’Isra preocupat, en una habitació de la maternitat. Al passadís, dos policies esperen per emmanillar-lo.
En aquests moments, l’Isaki es troba entre dues aigües. Entre la dinamita de 'Murieron...' i el 'reboot' de la cinta que el va fer famós. “És un temps d’incertesa, que tinc previst que duri un parell d’anys”, explica. Passarà el que hagi de passar. Ara per ara està embolicat preparant un projecte amb en Jaume Prat i la Jelena Prokopljevic que es veurà a la Biennal de Venècia, amb el títol d’Aftermath. La resta, un principi d’incertesa. “Avui sóc un pescador, demà un miner, un andalús o un senyor ric”, reitera. Alguns entesos setciències l’acusen de fer pel·lícules massa diferents. L’Isaki, per rebatre’ls, diu que si fos per ell un any dirigiria un film de terror i l’any següent un musical. Aquí hem vingut a menjar-nos la vida entre dues llesques de pa.
Escoltant el ‘Sgt. Pepper’s’De vegades, cal esperar que es produeixi l’alineació d’astres. En Miquel Barceló li va explicar una vegada que havia començat a aplicar lleixius sobre superfícies de cartró inspirat per la pell dels albins africans. Potser aquesta sigui la fórmula ideal: la d’anar entomant el que et ve i anar provant. “M’agrada canviar de disfressa constantment –diu l’Isaki–, i fer una pel·lícula em sembla la manera més pràctica i alhora covarda d’aconseguir-ho”. Per desgràcia, el negociat en què es mou s’ha convertit en una ratera d’herois epidèrmics.
L’Isaki no es deixa intimidar. Es va criar escoltant el Sgt. Pepper’s dels Beatles i així va aprendre que en un mateix disc hi pot haver una balada pop d’allò més cursi seguida d’una composició abstracta, i si cal d’una ranxera. “Encara que el cinema hagi perdut aquella funció de National geographic que tenia al segle XX, m’agrada seguir pensant que té la capacitat de desenterrar algunes sorpreses”, anuncia, aprimant la veu. Per això va rodar Los pasos dobles, temptat per la idea que en algun punt, sota la sorra del desert, hi havia l’escotilla d’entrada que baixava al búnquer on el pintor François Augiéras va deixar abandonat el seu fantasma.
Me’l miro. Té les faccions de nen i el cos gran, ample d’espatlles. Els cabells, com un manyoc de fils d’espart. S’ha acabat el còctel de fruites i ara escura el regalim negrós d’un descafeïnat. Aquesta història ha començat en el pis de sota d’una casa de barrets suïssa, i potser fóra just que li donéssim un final èpic. Ens valdran les últimes imatges d’Al rojo vivo, de Raoul Walsh, una de les seves pel·lícules favorites. James Cagney, sota les bales d’un foc creuat, crida el seu últim cant a la llibertat des del cim del món, abans de l’explosió que s’ho ha d’endur tot. “Això és ser un rebel”, diu l’Isaki. Avui ha sabut deslligar-se les corretges i arrencar-se la mordassa. I amb aquests aires desmenjats, i unes ulleres d’aviador, se’n va a explorar nous horitzons.
