Els restaurants italians amb més traça de la ciutat i els seus plats estrella Botigues de pasta fresca Ficus La peripècia de la taverna Ficus mereixeria una novel·leta: un matemàtic i una llicenciada en audiovisuals obren un estudi de gravació, i alhora compren el petit restaurant de davant del negoci. La indústria musical ha caigut, però la teca cotitza a l'alça: cada cap de setmana, quan tanquen l'estudi, la taverna Ficus ofereix plats de pasta casolana que fan ells mateixos –rigatonis farcits de llonganissa fresca de Térmens i pèsols del Maresme– i de cuina mediterrània ben entesa, amb coques, platillos i arrossos. Tot és casolà i fet per ells. La Màquina Pasta Bar Aquest indret de menjar ràpid està presidit per una màquina de pasta que, segons m’informen, n’escup de fresca al matí i al migdia. El funcionament és senzill: al taulell triem la pasta, una salsa i un entrant. La pasta s’escup i es salseja davant nostre en un moment, i qui vulgui hi afegeix ingredients. Per 9 euros podeu endrapar, per exemple, una crema de verdures divertida, i uns tagliatelle la mar de competents amb una salsa de tomàquets i verduretes picanteta. Il Magazzino És entrar a Il magazzino i sentir-se al bell mig de la Itàlia profunda. Aquesta botiga-restaurant-cafè convida a arribar-hi a mig matí i, per què no, començar el dia amb un limoncello, dinar un menú italià al seu menjador i, finalment, comprar una de les seves pastes (consells: provolone i xicoira; tòfona i fontina) importades d
Lluís Homar, ja ho saben, té una obsessió: connectar amb el públic, portar el teatre a la intimitat de cada persona. Fa no-res el teníem al Borràs amb el one-man show de Terra baixa, i ara el podem veure al TNC com a director i protagonista de L'art de la comèdia d'Eduardo de Filippo. Una obra que va del teatre, de quina és la seva importància social, a través de la conversa entre un director d'escena a qui se li ha cremat el xiringuito i el nou prefecte del poble.
Homar recorre a les paraules del dramaturg napolità per fer-se les preguntes que es planteja el seu personatge, Oreste Campese: "Aquest beneït teatre és d'interès nacional o no? Quan era petit i tenia sis anys, em preguntava: l'home que fa d'actor desenvolupa una activitat útil per al seu país?". I ell afegeix: "La cultura és un bé de primera necessitat?". Coses que es pregunta De Filippo enmig d'una comèdia hilarant marca de la casa, on el naturalisme i el surrealisme conviuen en el mateix plànol, els personatges són tan reals que te'ls emportaries a casa i les situacions són tan divertides que t'agradaria haver-les vist al teu carrer. No oblidem que quan parla de teatre, De Filippo parla de tota la humanitat.
L'art de la comèdia es troba en la categoria, segons Homar, d'obres "especials". Per això recorda una frase de Valle-Inclán, dita quan va estrenar 'Luces de bohemia', en la qual l'autor gallec assumia que tot el que havia escrit fins aleshores era "musiquilla de violín". El sentit especial de la peça rau, aquí, en el mateix actor, en la feina de tanta gent que es dedica al teatre i que sovint es pregunten: "Ens hem de prendre seriosament tot això en què ens deixem la pell, o no?". Homar podria admetre fins i tot que fusters, metges o mestres són més important que ells. I, aleshores, què?
Això vol dir que la seva vida no val la pena, aquella passió que senten tots els actors per la seva feina? Moltes preguntes que també es va fer Fellini a '8 1/2' un any abans que el seu compatriota ('L'art de la comèdia' és del 1964). I que Homar no ha defugit. I que el mateix autor i director es planteja quan veu el teatre on estrenarà l'obra: "Aquest és el teatre nacional que necessitem? Al final, en un escenari de sis per quatre metres es poden representar 2.000 anys de teatre".
Andreu Benito i Joan Carreras acompanyen Homar en aquest extraordinari viatge cap a l'essència del que som. I no cal dir que l'actor ha fet un cop d'ull a l'assaig de Nuccio Ordine 'La utilitat de l'inútil'. Diu que el té a mitges, però ja n'ha llegit prou per saber que parla del mateix que De Filippo, 50 anys després, cosa que vol dir que les coses no canvien i que, segurament, anem a pitjor. O els nens catalans tenen teatre com a assignatura al coŀle com els anglesos?