Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
The Fountainhead

El millor teatre del 2014

Les obres que han passat per la cartellera aquest any i que ens han deixat clavats a la cadira

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
El teatre viu moments de canvi i aquest 2014, segur, podria haver estat millor. Tanmateix, ens ha deixat un bon reguitzell de perles que recordarem tota la vida. Hem viscut la consolidació de La Perla 29 d'Oriol Broggi, el naixement d'un autor com Marc Artigau, hem tastat la glòria amb Johann Le Guillerm, Declan Donnellan i Ivo Van Hove, i fins i tot ens ha visitat Wajdi Mouawad en persona. Què més volem?
The fountainhead
  • 5 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Hi ha una escena de 'The fountainhead' que no em puc treure el cap. Potser és de les millors escenes que he vist mai en un teatre. Howard Roark (Ramsey Nasr) i Dominique Francon (Halina Reijn), nus, es dirigeixen en clarobscur cap al llit. Els veiem d'esquena, baldats, després d'un judici en què en Howard s'ha enfonsat en la misèria i a on ella l'ha traït, així com l'hi havia advertit. Caminen, s'ajeuen i fan l'amor, a poc a poc. Tendresa, passió i totes les contradiccions de la vida. Sordidesa. Lucien Freud podria haver pintat aquesta escena. Això és la posada en escena d'Ivo Van Hove de la novel·la d'Ayn Rand, un deliri d'imaginació, de discurs, tan impactant com les 'Tragèdies romanes' que ens va servir l'any passat, fins i tot millor, més propera, més directa.
Secret
  • 5 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Johann Le Guillerm renilla, com un cavall. Sembla un animal. Però els animals no fan el que fa aquest home, amb les seves mans i el seu enginy. Pensàvem que anàvem a veure un xou cerebral, de circ contemporani filosòfic, i fins i tot hem rigut. Les sabatotes que portava ja eren un indici. I, simplement, hem quedat estabornits a la cadira, meravellats pels fanalets que han sorgit de cop i han envoltat la pista, per la precisió amb què maneja les fustes, pels jocs de mans amb un mocador, pel fibló que ens ha fet enlairar... A 'Secret' tot és equilibri, l’equilibri dels materials amb què juga Le Guillerm, l’equilibri de l’artista amb el seu mitjà, l’equilibri entre el més difícil encara i els petits detalls del seu art que el francès sap ampliar fins a dimensions colossals
Publicitat
  • 5 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Si en teníem cap dubte, després de veure 'Seuls' podem constatar que Wajdi Mouawad és un home d'una altra galàxia. Reconegut dramaturg ('Incendis', 'Litoral', 'Cels'...), excel·lent novel·lista ('Ànima'), aquest home de 45 anys nascut al Líban i criat entre França i el Quebec és, a més, un brillant 'performer', hereu directe del que és potser el director d'escena més imaginatiu de les últimes dècades, Robert LePage. Perquè el que fa al Lliure durant dues hores beu d'aquí, però encara és millor, ja que dispara càrregues de fons de gran calibre. Si LePage és estètica, llibertat, interpretació, Mouawad és tot això més la potència destructiva i hipnòtica de Baudelaire, la lírica de Darwix i l'experiència d'algú que ha investigat qui és, fill de la guerra i l'exili. No es tracta només de meravellar-nos, sinó d'impactar-nos, de fer-nos sortir del teatre amb els ulls esbatanats
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
El 1985 John Hughes escriu i dirigeix '​​The Breakfast Club', una pel·lícula sobre cinc adolescents castigats a romandre tancats un dissabte a la biblioteca de l'institut. No sembla tenir molta relació amb 'Oncle Vània' de Txékhov, però és la primera imatge que sorgeix davant la frescor i la naturalitat que Les Antonietes –dirigits per Oriol Tarrasón– s'apliquen a la humanitat del clàssic rus. Ho havien fet abans amb èxit amb Brückner, Shakespeare i Ibsen. Amb 'Vània' remunten el text com si aquest efluvi dramàtic que és el temps txekhovià els mantingués tancats en una situació sense altra sortida que "jugar " a ser els protagonistes d''Oncle Vània'. Una adaptació respectuosa –la respiració dels personatges és la mateixa, només més jove i directa–, però sense acovardir-se davant el pes històric del text i l'autor.
Publicitat
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
El teatre de Wadji Mouawad no deixa mai indiferent, i en conseqüència provoca l’adhesió o el rebuig d’un discurs apocalíptic que furga sempre en la profunditat de l’ànima humana i a on es barregen la filosofia i la poesia amb la sang que brolla dels cossos. Tot i formar part d’una tetralogia, 'Cels' és un text un xic llunyà dels aplaudits 'Incendis' o 'Litoral', tant per l’anècdota teatral com per la densitat de la paraula de l’autor. En certs moments pot fer-se fins i tot incomprensible, com en els poemes del pare del Valéry, i en altres el text ressona força grandiloqüent. Això no treu que 'Cels' incideixi en el tema cabdal que impregna els textos de Mouawad: la recerca de la identitat. I que trobem a l’obra retalls de reflexions contundents i ben elaborades com el monòleg sobre l’amistat i la paternitat que interpreta Eduard Farelo.
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Marcos Morau és com l'univers, sempre en expansió. Així que creix, que signa una nova peça, afegeix elements nous, sense oblidar-se dels vells, en un camí que no sabem on acabarà, però que ara per ara ens permet gaudir d'un coreògraf en plena forma, capaç ja de transferir el seu talent a altres companyies diferents de la pròpia, La Veronal, com passa en aquest 'Nippon-Koku' que hem vist al Mercat de les Flors interpretat per la Compañía Nacional de Danza (CND).'Siena', el seu anterior espectacle de gran format amb La Veronal, va ser, per a mi, el cim amb la seva companyia. Per densitat, per varietat de textures, de moviments. Per com et sorprenia mentre t'explicava el seu Renaixement. 'Siena' era una pel·lícula de Pasolini reinterpretant els clàssics. 'Nippon-Koku' segueix la línia complexa oberta aleshores i fins i tot accentua el caire tràgic de les seves creacions.
Publicitat
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

Pau Carrió ha despullat el text de tot allò que pogués interferir en aquest fosc retaule que converteix la posteritat en una trista broma. Ha eliminat tots els homes i dones que no li serveixen per explicar la futilitat de la victòria. Compta amb l'estimable ajuda de les escenes protagonitzades per aquells personatges vulgars que exerceixen d'eco irònic dels grans discursos. Una realitat sense honor possible que abandona sense estridències el to còmic per integrar-se en la malenconia general. Un terreny dominat per la presència de David Verdaguer (Pistola), un actor de múltiples registres que es consolida en cada nou projecte. El mirall –finalment també derrotat per la vida– d'un rei que aquí té la creïble figura de Pol López. El dia que redueixi la seva fixació pel gest simètric –dos braços moguts per un mateix ressort emocional–, l'espectador es podrà concentrar més en les seves virtuts interpretatives.

  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

A Declan Donnellan li va bé el repertori francès, el 'savoir-faire' de l'escena parisenca, la sofisticació dels intèrprets, les seves individualitats. De l''Adròmaca' de Racine que vam veure fa sis anys al TNC a l''Ubú Rei' d'Alfred Jarry d'aquest festival Grec. La poesia i l'absurd, la llengua i la pulcritud. Podríem traçar una línia que anés d'una obra a l'altra –són gairebé els mateixos actors– i veuríem un Donnellan que ha guanyat discurs, ha embrutat l'escena i ha ofert màxima llibertat als intèrprets perquè es facin seus uns personatges, en el cas d''Ubú Rei', que són gairebé impossibles de portar a escena amb tanta excel·lència, amb tanta veritat.

Publicitat
Un mosquit petit
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Un divendres a la nit, mentre esperes a algú, se’t presenta un estrany. L’obres, com la mare de 'Funny games', inconscient, simplement perquè fa cara de no haver trencat un plat. La Raquel (Anna Ycobalzeta) és qui espera. I el Fidel (Pep Cruz), qui arriba per sorpresa. En una obra de Marc Artigau que t’hipnotitza des del primer moment. Què vol ell? Què amaga ella? De seguida sabrem que el Fidel és el pare del Toni (Isaac Alcayde), un excompany de feina de la Raquel, amb qui tenia una relació, diguem-ne, especial. Ell el pressiona, li va revelant mica en mica per què ha anat a casa seva. Ella està a la defensiva. Se sent amenaçada. Però creu tenir un as a la màniga. No direm que aquesta obra és perfecta, però està tot tan ben lligat, té tant ritme i tanta profunditat, que s’hi acosta.
Krum
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

Una barri gris en una ciutat gris i un pom de personatges de vida gris tunejats fins a l’esperpent. Aquest és el món que descriu el dramaturg israelià Hanoch Levin (1943/1999) a 'Krum', un mosaic de fràgils éssers humans que busquen companyia, que busquen calor humà sense gaire sort. Què sols que estan! 'Krum' és una obra força coral amb un personatge que reparteix joc i que és l’únic que assumeix la seva inutilitat sense caure en els braços del somni reparador. 'Krum' és una tremenda tragèdia moderna perquè el destí dels personatges és inalterable facin el que facin. Una  tragèdia extrapolable a tantes barriades del món que mostra les petites misèries humanes en un cau sense esperança.

Circ i teatre per al Nadal
  • Teatre
  • Circ

Els espectacles de la cartellera de Barcelona que no t'has de perdre durant aquestes festes i que agraden a tota la família El Nadal és per anar al teatre, al circ, en família, amb la colla, amb els nens... Aquí teniu la nostra d'espectacles que 'fan Nadal'. Hi ha una mica de tot. És a dir, que si teniu ganes de gresca, aquí també la trobareu. Entrevistes i reportatges de teatre i dansa Toni Servillo, un home de teatre No sabeu quin és el més gran dels actors europeus? Aprofitem que Toni Servillo ve al Lliure a fer un De Filippo per repassar la seva carrera Eduardo de Filippo és de Nàpols, com tu. El vas conèixer?Mai no el vaig conèixer en persona. Jo vaig créixer en una família d'espectadors i de grans apassionats del teatre i de la música que m'han transmès aquesta passió. Vaig veure, amb els pares i els germans, moltes de les seves comèdies al teatre i a la televisió. Em sento profundament lligat a Eduardo perquè era un dramaturg-actor que va crear grans guions llestos per a l'escena. No només va ser el més gran actor italià del seu temps, sinó també un extraordinari exemple de moralitat i dedicació, i això encara és molt important per al nostre país. Fa uns anys vas fer 'Dissabte, diumenge i dilluns', que aquí va tenir molt d'èxit al TNC. Quines diferències hi ha entre aquesta obra i 'Le voci di dentro'?Canvien les perspectives, l'atmosfera, les intencions, les expectatives. A 'Dissabte, diumenge i dilluns', que és de 1959, Eduardo parla de d'una família napolitana mol

Les obres d'aquí que has de veure
  • Teatre

L'autoria catalana viu un autèntic boom a la cartellera: aquí tens les obres que marquen tendència El teatre local està de moda. I la prova d'això la trobem a la cartellera, que ens ofereix cada dia obres escrites per dramaturgs catalans i interpretades per gent d'aquí que atrauen el públic. Tenim comèdies, obres èpiques, drames, peces romàntiques, experimentals. Teniu per triar i remenar. Mar i Cel Per celebrar quaranta anys, la companyia Dagoll Dagom posa el seu musical 'Mar i Cel' en escena per tercer cop i amb una força renovada, un nou càsting i noves sensacions. Un espectacle sobre la intolerància i la incomprensió entre dos mons, orient i occident. Dues religions eternament enfrontades, la islàmica i la cristiana. Un història d’amor impossible entre una noia cristiana i un corsari morisc. Un musical basat en la pirateria de la mediterrània del segle XVII i en l’expulsió del regne d’Espanya de 300.000 moriscos decretada per Felip II l’any 1609. El crèdit Una 'comedy factory' d'èxit. En això s'ha convertit el Torneig de Dramatúrgia Catalana que Jordi Casanovas celebra des de 2011 al ring que instal·la a Temporada Alta. 'El crèdit' de Jordi Galceran va ser el guanyador de la primera edició. Vota i sentencia el públic. I ho ha fet durant tres anys amb força olfacte. Amb aquest inapel·lable aval es presenta aquesta comèdia sense matisos semàntics a la Villarroel. L'equip és una reunió de vells coneguts acostumats a l'èxit. Tortugues: La desacceleració de les partícules Fa

Publicitat
Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre
  • Teatre

La cartellera teatral i de dansa acostuma a oferir tantes actuacions interessants que és difícil decantar-se'n per alguna. Per això us hem preparat aquesta selecció amb les obres de teatre, dansa i comèdia més interessants que podreu trobar als teatres de Barcelona. Teatre Com us plagui (Al vostre gust) Està clar que el talent no té fronteres. Després de veure el primer acte de 'Com us plagui', ens treiem el barret davant d’aquest jove actor anglès que vetlla per la seva saviesa teatral en el petit local del carrer Buenos Aires, on l’any passat ens va brindar un molt apreciable 'Romeu i Julieta'. Tortugues: La desacceleració de les partícules Dues parelles, en Joan i la Marta, i l’Òscar i l’Àgata. Són en un poble i la primera relleva la segona en un pis de cobrellit horrorós i quadres de vells. En Joan té feina nova i és el típic paio angoixat, estil Woody Allen, ple de manies i tics. La Marta el consola. L’Òscar i l’Àgata són dos científics una mica al·lucinats, que viuen de pressa, i per la feina. No tenen res a veure, però mantinguin el dubte... Santa Nit. Una història de Nadal Feia molt temps que no veia Marc Rodríguez en plena forma, un actor espectacular que no té gaire oportunitats de demostrar el seu talent. I aquí, en aquesta obra nadalenca de Cristina Genebat, codirigida per Julio Manrique i Xavier Ricart, i interpretada per la seva 'família', Rodríguez fa el que ha de fer tot protagonista: ficar-se el públic a la butxaca. Hamlet 'Hamlet' és un repte que obliga l’a

Pallassos emblemàtics
  • Teatre
  • Circ

Barcelona té i ha tingut alguns dels millors pallassos del món, i aquesta és només una petita selecció dels homes i les dones que més ens fan i ens han fet riure En Tortell Poltrona o el Jordi Martínez sempre diuen que el circ és la branca pobre de la cultura. I en Carlos Raluy es queixa de l'obsessió d'alguns per acabar amb ells. Però aquí no volem llançar cap manifest, sinó retre homenatge a aquells éssers humans que han vingut al món a fer-nos riure, segurament la tasca més difícil que pot tenir una persona: els pallassos. Charlie Rivel És, sens dubte, el pallasso més important de la història d'aquest país. El seu udol, potser trist, encara el senten els més petits, transmès de generació en generació, com qualsevol cançó popular. A més, dóna nom a l'escola de circ de l'espai que més ha fet pel circ a Catalunya en els últims anys, l'Ateneu Popular de Nou Barris. Només cal veure alguna de les seves entrades a YouTube per adonar-se de la seva dimensió. El més gran. Tortell Poltrona En Jaume Mateu encara és el nostre pallasso. Fa dècades que té un número que és dels millors del continent, el de les cadires, i ha aconseguit que la carpa del Circ Cric al Montseny esdevingui un lloc de pelegrinació. És combatiu, directe, quan es treu el nas vermell. No debades, dirigeix l'ONG Pallassos Sense Fronteres, amb seu al Poble-sec. Quan se'l calça, és l'home més entranyable del món. Qui no s'ha pixat de riure amb la puça? Monti Va morir l'estiu del 2013 amb només 48 anys, quan estava al

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat