Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

Té raó el Corifeu d'aquest 'Contra Antígona' quan diu que el cor de les tragèdies gregues ha estat negligit pel teatre contemporani, una manera d'expulsar el públic, de separar escena i platea, d'alçar un mur que, en l'època clàssica, es travessava gràcies, precisament, el cor, integrat per dotze o quinze espectadors que s'introduïen en l'acció. Andrea Jiménez ha decidit tornar a Sòfocles el que és seu i, guiada pel mateix esperit trapella que va demostrar a 'Casting Lear', recluta catorze persones del públic perquè participin en la versió d''Antígona' que ella mateixa i Victoria Szpunberg han escrit. Els guia el Corifeu (Olga Onrubia), el quinzè espectador, i una facilitadora (Mònica Molins) que els va donant instruccions així que l'acció avança.

És molt interessant veure les reaccions del cor, per exemple, en la famosa disputa entre Creont (Xavi Sáez) i Antígona (Júlia Truyol), quan el nou rei de Tebes renya la filla d'Èdip per haver volgut enterrar el seu germà Polinicies en contra del que ell ha manat. Una esclatant majoria del cor fa costat a Antígona, la qual ha violat la llei i, al capdavall, vol retre honors a un home que ha intentat destruir la seva ciutat. O quan Creont s'acosta a la seva dona Eurídice (Arantza López Medina), última víctima mortal de la tragèdia, envoltada per molts integrants d'aquest cor totalment afligits.

A Dinamarca, s'hi viu tan bé i són tan feliços que fins i tot s'han d'importar les males notícies. I el pitjor és que s'ho han cregut. Ens podríem imaginar que els dos personatges de l'obra de títol de país nòrdic (i famós teatralment perquè alguna cosa hi està podrida), escrita per Lluïsa Cunillé, són un Hamlet que no mor a mans de Laertes en l'última escena de la tragèdia de Shakespeare i la seva mare Gertrudis, ja grans tots dos, compartint sostre i obligats a suportar-se. Estan cansats de viure i tot els importa un rave, però no pensen renunciar a res. Pere Arquillué i Imma Colomer són els encarregats de donar-los vida. Dos intèrprets al servei d'una peça que només dos tòtems conduir portar-se al seu terreny.

I és que la feina d'Arquillué i Colomer és d'un altre món. Cunillé necessita aquesta mena d'actors i actrius que porten la valentia tatuada al braç, prou hàbils per encapçalar repartiments en muntatges populars i alhora ficar-se en jardins espinosos com aquest Dinamarca. Perquè aquí estem més a prop d'un Fi de partida que d'un Hamlet, tot i que l'autora catalana l'únic que manlleva a Beckett és la mala bava i el seu sentit de l'humor.

Mentre el món es prepara per veure el cometa Halley, dotze dones han de decidir si la Sança està embarassada, cosa que li estalviaria la forca per l'assassinat d'un infant. Tancades en una habitació, amb l'única presència d'un home que no pot badar boca i amb la multitud a fora que espera ansiosa veure el cos penjat de l'acusada, la pressió sobre el jurat és gran. La britànica Lucy Kirkwood fa que la maquinària patriarcal s'expressi a través de les dones, les quals, no totes, donaran vida a tòpics, suspicàcies i clixés.

Som al 1759, a la Catalunya rural, i no a Suffolk, Anglaterra, que és a on Kirkwood va situar El firmament. La directora i traductora Gara Roda ha decidit aquest canvi, per la qual cosa els personatges no es diuen Sally, Lizzy o Charlotte, sinó Sança (Anna Castells), Bet (Sílvia Abril) o Carlota (Teresa Vallicrosa). Una modificació que no afecta el fons de la qüestió, però sí més d'un aspecte accessori. I potser per això Roda planteja la funció com si estigués versionant Guimerà i el joc de Kirkwood amb el present, quan ens ve a dir que tot allò que passava al segle XVIII no ha desaparegut del tot, queda una mica descafeïnat, especialment en un moment climàtic quan substitueix el Manic monday de The Bangles per No es serio este cementerio de Mecano. El resultat és estètic i funciona, però la raó del moment musical és totalment diferent.

És difícil sortir del teatre canviat, amb un estat d'ànim diferent amb el que hi has entrat, i poder dir, a més, que t'has divertit com feia temps que no et passava. Que has vist tres intèrprets excel·lents que s'ho passen pipa fent la funció i que saben com transmetre-ho al públic. Que has descobert una directora (Andrea Jiménez) que ha encaixat amb tres poca-soltes i els ha fet volar molt amunt. Que has gaudit d'un text irreverent (de Victoria Szpunberg), que sap jugar-se-la i que fa dianes tota l'estona. I que demà, si poguessis, no dubtaries a tornar-hi.

'Mal de coraçon' sembla la típica obra de bar, amb un home a qui acaba d'abandonar l'amor de la seva vida (Pau Vinyals), un filòsof borratxo (Pol López) i una cambrera-cuidadora que vol ser actriu (Júlia Barceló). Res de nou sota el sol. Dos pallassos i un august. Però la introducció de la figura de Santa Teresa, i la seva obra, ho trastoca tot, fa que la peça entri en un camí que no saps per on sortirà, de vegades lluminós, a voltes fosc i tortuós. Esdevé un interrogant a resoldre, un motor altern que alimenta l'escena. I com se'n surten tots, del repte! Perquè el camí acaba en una festa.

Convertir les tragèdies tebanes de Sòfocles (Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona) en un muntatge de dues hores i escaig amb personalitat, sense sobreentesos, amb dinamisme, sense que tot sembli massa ràpid, com ha fet Ferran Dordal és una proesa. El públic no té la sensació de veure tres obres, sinó una de sola. El clàssic atenenc ja les va escriure seguint un fil temporal, que comença amb el poble pregant perquè Èdip lliuri Tebes de la pesta i acaba amb Creont descobrint els cossos morts d'Antígona i del seu fill Hèmon. Enmig, una gran història.

Carlota Subirós s'ha fet seu el paisatge desèrtic dels afores d'Atenes (Colonos) per centrar la seva peça. Un espai immens, esquitxat amb quatre matolls, per on fa circular els seus personatges durant la funció. Només al que podríem considerar el primer acte, el que correspon a Èdip rei, passa davant del desert, al que representa el palau del sobirà de Tebes, tot i que ja ens el deixa veure a través d'un gran finestral. Subirós dirigeix la desena llarga d'actors i actrius de manera convincent, amb un tall classicista que feia temps que no li vèiem. Però té un problema.

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral.

Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana?

Lorca, l'home, és una metàfora trista del que és Espanya. Nascut el 1898 i assassinat el 1936, entre la gran desfeta colonial i la guerra més cruel. L'autor és, segurament, el millor i més influent del segle XX al sud dels Pirineus i és l'únic de la seva estirp a Europa, la dels genis, de qui s'ha d'estar orgullós, els ossos del qual romanen encara enterrats en una cuneta. Acostar-se a la seva figura, al que va ser, doncs, és sempre problemàtic. I Juan Diego Botto ho sabia.

Però després de veure 'Una noche sin luna' podem afirmar que mai ningú, almenys en el que portem de segle XXI, s'havia aproximat al Lorca home amb el tacte, la desimboltura, el coneixement i saber estar de l'actor. Perquè aquesta obra és una lliçó d'interpretació bestial, de com un ésser humà es transforma en un altre i ens deixa bocabadats des del minut 1 al minut 105, en aquesta hora i tres quarts en què Botto camina cap a Lorca i Lorca passa a la pell de Botto i de cadascun dels espectadors.