Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral.

Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana?

El filòsof Gilles Deleuze i el pintor Nicolas de Staël només tenen aparentment una cosa en comú: la seva mort. Tots dos es van llençar per la finestra, amb 40 anys de diferència. I el boxador mataroní Fred Galiana? I la vedet Juanita de Tánger? Un any després de la mort de Deleuze, el 1996, dos estudiants de filosofia són a París intentant analitzar L'abecedari de Deleuze, la sèrie d'entrevistes que el filòsof va deixar com a llegat, però mentre en Jan (Joan Sentís) s'hi obsessiona, la Maria (Míriam Moukhles) es desanima i surt del cau acadèmic. Ell troba el nexe entre el pintor i el filòsof: la seva filla (Cris Martínez). I ella topa amb una altra veritat: un quadern on hi hauria l'origen de tots els contes. I el que sembla una obra de tesi es converteix en un cabaret filosòfic on Moukhles es transforma en la perfecta vedet.

Si a Nodi: de gossos i malditos (2024), Moukhles i Sentís van fer una brillant recerca històrica en la subcultura barcelonina dels anys 70 i 80, amb Pau Riba i Pau Malvido com a referents, a Abecedari busquen altres coses. De totes les lletres de Deleuze, n'hi ha una en què hi cauen sovint: la C, de Cultura. Per al filòsof, la cultura no és coneixement sinó trobada, amb coses i no amb persones. I aquí tant l'entusiasta com la decebuda seguiran camins diferents per arribar al mateix lloc. Però l'important, teatralment parlant, serà el camí, perquè no sempre per anar d'A a C has de passar per B.

L'excessiva frontalitat, l'escassa teatralitat i un cert hieratisme són alguns dels riscos als quals s'enfronten els directors d'escena quan decideixen adaptar textos narratius, però a Retorn a Haifa es nota que Àlex Rigola no és la primera vegada que ho fa i que té entre mans un material preciós que ha sabut desxifrar com només ho aconsegueix algú que estima molt la seva feina i els actors i les actrius que treballen amb ell.

La història original escrita per l'escriptor i activista palestí Gassam Kanafani ens narra el viatge de Cisjordània a Haifa d'una parella que, vint anys enrere, va haver de deixar la ciutat portuària davant de l'arribada del victoriós exèrcit israelià, just quan es fundava l'Estat d'Israel, el 1948. En Saïd (Jordi Figueras) i la Safia (Chantal Aimée) aprofiten l'obertura de fronteres de 1967 per tornar a casa seva, a la llar que els hi van prendre. Què hi trobaran? Qui hi trobaran? Fa vint anys, a banda de tota una vida, també van abandonar el seu nadó de cinc mesos, en Khaldun. I no n'han sabut res des d'aleshores.

Els sopars, al teatre, els carrega el diable. Col·locar en escena unes quantes parelles al voltant d'una taula és sinònim de comèdia, de confessions i de gresca assegurada. I, en aquest sentit, Perfectes desconeguts no és gaire diferent a alguns dels clàssics, teatrals o cinematogràfics, dels últims temps, com El sopar dels idiotes, The party o Els veïns de dalt. El tema sempre és què provoca que l'àpat descarrili. I aquí Paolo Genovese va decidir fer que els seus comensals, amics des de fa dues dècades, acceptessin la juguesca d'abandonar els mòbils a taula i compartir tot el que els arribés mentre sopaven.

Som a casa de la Mònica (Marta Bayarri) i en Ferran (Eduard Farelo) la nit d'un gran eclipsi de lluna. Els primers a arribar són en Toni (Albert Prat) i la Carlota (Vanessa Segura), seguits de l'Edu (Cristian Valencia) i l'Alba (Júlia Molins). En Pep (Biel Duran), el divorciat del grup, ve sol. Tots són professionals liberals, tret de l'Edu, que porta un taxi, i tots representen un cert estereotip: la mare atabalada, el pare despreocupat, la taciturna, el bon jan, la divertida... Tots, també, tenen algun secret. I el joc del telèfon, proposat per l'Alba, els posa nerviosos: alguns accepten de seguida, confiats, d'altres s'hi resisteixen, sospitosos.

Segons Tiago Rodrigues, el món està separat en dos hemisferis: el possible i l'impossible. L'un seria Occident o, més ben dit, tots aquests llocs que es poden permetre el luxe de no viure permanentment en estat de guerra. L'altre correspondria a tots aquests indrets que estan sotmesos a les bombes. Enmig hi hauria els treballadors humanitaris, tots aquests que, provinents del possible, treballen en l'impossible. La raó? Una feina com qualsevol altra, diuen els personatges del director i dramaturg portuguès. Però és una mica més que això.

Fa un parell d'anys, el mateix Rodrigues va portar aquest mateix espectacle, que ara ha estrenat La Perla 29, a Temporada Alta. A Barcelona, és Cristina Genebat qui s'ha encarregat de dirigir-lo, en el que és el seu debut amb la batuta.