Victoria Szpunberg: "'Permagel' té molta força poètica, i una oralitat molt potent"

Eva Baltasar, Victoria Szpunberg i Maria Rodríguez Soto són les tres estrelles del Permagel que podem veure fins al 28 de juny al Texas. La primera és l'autora de la novel·la, un èxit tant a casa com a fora. La segona és qui l'ha adaptat al teatre i la dirigeix. I Rodríguez Soto és qui li donarà vida. El projecte de portar Permagel al teatre és un dels més engrescadors de la temporada. Totes tres en parlen, més enllà del teatre, de l'obra de Baltasar. 

Victoria, sempre has dit que vas acceptar aquest projecte a condició de disposar de Maria Rodríguez Soto com a actriu. Per què?

Victoria Szpunberg: És una actriu que m'agrada moltíssim. Vam treballar juntes en una de les meves primeres obres. I, quan l'Anna Rosa Cisquella em va fer l'encàrrec d'adaptar Permagel i la vam començar a treballar amb l'Albert Pijuan, vam tenir clar que era un monòleg i que dependríem d'una actriu. Això és molta responsabilitat perquè es tracta d'una actriu que ha de sostenir un text que barreja molts tipus de discursos: el relat, el drama, la ironia, la distància... Necessitava una actriu molt intel·ligent, molt tècnica per poder fer tot això i amb molta força... Vaig veure La casa en flames amb la meva filla i just m'havien fet la proposta, i just quan va aparèixer la Maria a la pel·lícula, vaig dir: sí, i ho faré amb ella.

I a tu, Maria, quan et van proposar aquesta obra, què vas pensar?

Maria Rodríguez Soto: Encara no havia llegit la novel·la, però n'havia sentit a parlar moltíssim. Em va trucar primer la Victoria i em va fer molta il·lusió perquè tenia moltes ganes de tornar a treballar amb ella. Crec que La marca preferida de las hermanas Clausman va ser molt important per a les dues. Estava molt oberta a treballar ella. Em vaig dir: doncs, em llegeixo Permagel i us dic alguna cosa. I ho vaig fer i vaig dir: endavant. Vam poder quadrar les dates. Era molt motivador per a mi poder fer un monòleg, jo sola, en una sala de proximitat, on tenia moltes ganes de tornar a ser.

En una sala a dues bandes...

V.S.: Les dues bandes són sempre un repte, i amb un monòleg encara més. Però ara ens va molt a favor. Ho hem jugat amb molta llibertat i d'una manera molt lúdica.

Eva, què esperes de la posada en escena d'un llibre que vas escriure fa deu anys?

Eva Baltasar: Espero que em sorprengui, espero que m'ensenyi coses no tant del llibre, sinó de la protagonista, que jo no he sabut veure i que són allà. I que elles segur que han vist.

Heu treballat juntes?

E.B.: No, m'he quedat al marge. El dia de l'estrena hi aniré verge, com una espectadora més. Em fa molta il·lusió.

Crec que el personatge que fas, Maria, no s'assembla gens a res del que has fet en teatre. És així?

M.R.S.: No s'assembla a res. És un personatge que és allà, latent tota l'estona, però hi ha altres personatges, és la mateixa actriu o performer, com li hem dit nosaltres, i hi ha una cosa que sobrepassa l'actriu i que és el relat. Ha estat una manera de treballar que no és nova, però que té molt sentit comú i molta veritat, està molt en contacte amb mi. Tinc la sensació que entro en un escenari, que explico una història, la meva història. Hem anat a buscar la senzillesa absoluta.  

Si em preguntes de què va, em deia, diré que va d'una tia que té problemes

Què li passa a la protagonista de Permagel?

V.S.: El regidor, el primer dia que va venir, va veure un passi i, en acabar, li vaig preguntar què li havia semblat. Té molts problemes, aquesta noia, em va dir. Per això la fem al teatre, perquè hi ha conflicte. Si em preguntes de què va, em deia, diré que va d'una tia que té problemes.

E.B.: Meravellós.

V.S.: És un personatge que no encaixa en el sistema social ni en el sistema més micro, que és la seva família. Hi ha un retrat molt potent de les dones d'una família. I aquesta persona que no té nom, però que nosaltres li diem la Permi, no encaixa des d'una mirada molt lúcida i alhora molt poc èpica. No és una revolucionària, no és una heroïna. És una dona que no pot més, és una persona discreta. Això és una combinació molt interessant que pot fer que molta gent se senti identificada. Aquesta gent que es caga en tot i no té el protagonisme ni el lloc on rebel·lar-se. La protagonista de Permagel és una dona que no encaixa en el món, en la societat, en la ciutat on viu, ni en la seva família.

M.R.S.: He vist una dona que està empresonada en els seus pensaments i en el seu cap. El motor de la vida o l'impuls està molt esbiaixat per aquests pensaments i, llavors, li és molt difícil accionar qualsevol cosa.

El permagel és aquesta capa permanentment congelada que té la protagonista a sobre

E.B.: Per fer referència al títol, el permagel és aquesta capa permanentment congelada que té la protagonista a sobre. L'aïlla i alhora la protegeix d'aquest món exterior que ella percep com a agressiu. I, tanmateix, és una dona que sap gaudir. També troba petits plaers, molt solitaris, molt individuals.

Aquest personatge primer, de la teva primera novel·la, de quina manera ha marcat la resta dels teus personatges?

E.B.: Et diria que el personatge no m'ha marcat, sinó que és el tipus de personatge que m'interessa. Tots els meus personatges femenins tenen alguna cosa en comú: dones que se senten molt a gust en soledat, que tenen molt de diàleg intern, una certa monstruositat per moments... Són els personatges que m'interessen com a lectora i, com a escriptora, encara més, perquè m'han d'acompanyar durant mesos i mesos de feina. Aquest llibre em va permetre poder-me dedicar íntegrament a l'escriptura, una benedicció absoluta. 

Havies pensat mai que podia canviar de mitjà, Permagel?

E.B.: No, mai. Fins al dia que m'ho van dir i em va fer molta il·lusió.

Sempre dius que el teatre no fa per tu.

E.B.: Jo vaig créixer tancada en una casa. Hi ha molts pocs diàlegs a les meves novel·les perquè no en sé gaire, de dialogar. No és que no m'agradi el teatre, però tinc la sensació que la vida és molt curta, i hi ha coses que m'agraden moltíssim, cosa que n'exclou unes altres que em podrien agradat molt també. Ni estic a les xarxes socials, ni vaig al teatre, ni escolto música, ni miro sèries. Perquè prefereixo estar llegint, prefereixo estar escrivint, estar amb la gent que m'estimo. I passen els dies i no trobo el moment per fer una altra cosa.

Potser ara començo a adaptar novel·les i entro en contradicció absoluta amb el que he dit fins ara

Victoria, Permagel també sembla una obra molt diferent a les que has escrit tu com a autora. Ha estat un repte?

V.S.: Sí, perquè el que normalment m'agrada és escriure jo les obres que faig. I dirigir el que jo he escrit, no el que ha escrit una altra persona. Quan ella diu que tenim poc temps, ara estava pensant que jo llegeixo poca literatura contemporània per això mateix. Intento llegir molts clàssics, coses segures. I entre que no llegeixo molta literatura contemporània i no estic gaire acostumada a adaptar novel·les al teatre, quan l'Anna Rosa Cisquella em va fer l'encàrrec, no havia llegit l'Eva. Però l'Anna Guitart va fer un article comparant el personatge de L'imperatiu categòric amb el d'Ocàs i fascinació. Aleshores em va cridar l'atenció. Primer vaig llegir Ocàs i fascinació i em va encantar. Per què no fem aquesta?, vaig preguntar. Em va insistir que llegís Permagel. Vaig reiterar el meu interès en Ocàs i fascinació perquè hi connectava més. Però és veritat que Permagel té molta força poètica, i una oralitat molt potent, encara que la trama no sigui el seu fort. Per això hem fet un canvi que afavoreix la posada en escena. Ho he gaudit molt... I potser ara començo a adaptar novel·les i entro en contradicció absoluta amb el que he dit fins ara.

No hi ha gaires equips teatrals on manin les noies.

V.S.: Hauria de ser més normal. Ara hi ha moltes dones que estan escrivint, dirigint. De la meva generació n'hi ha menys, però n'hi ha moltes de més joves. He de dir que el meu equip és molt masculí. L'Albert Pijuan és el meu soci, sempre treballo amb ell i hem fet l'adaptació junts. El meu sonidista és el Lucas Ariel. L'ajudant de direcció és l'Iban Beltran. Aquest cop hem treballat amb una escenògrafa brillant, la Paula González. L'equip de producció també està format per dones.

M.R.S.: Jo és dels projectes on m'he sentit més acompanyada per dones. T'he de dir que és un luxe. És treballa des d'una empatia... Tothom sap quina és la jerarquia, però no cal marcar-la.