Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 5 creadors de Barcelona que no has de perdre de vista

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

5 creadors de Barcelona que no has de perdre de vista

5 creadors d'entre 25 i 36 anys, fills del nou món digital, multidisciplinaris, globals i indispensables!

Per Marc Andreu
Advertising

Són la primera fornada de creadors nadius digitals. Van arribar a l’adolescència amb internet i la globalització. No hi entenen, de fronteres. La majoria ha viscut episodis formatius a l’estranger, gairebé tots tenen pàgina web i, sovint, els seus continguts estan només en anglès, el llatí del segle XXI. La crisi econòmica els va arribar, com a molt d’hora, quan tot just havien conclòs la seva formació artística i tractaven de consolidar un llenguatge propi. Són fills del nou món: més desigual, més precari, més desacomplexat.

Com a nadius digitals, dominen la sintaxi de la imatge i les xarxes socials, la tecnologia és un mer vehicle expressiu. Per això són multidisciplinaris: poden emprar la fotografia, el vídeo, la música, el disseny, el pinzell, l’esprai... per separat o tot alhora. La tria és arbitrària, sí. Dels cinc creadors, tres són dones, dos han nascut fora de la Península, hi ha un dissenyador de videojocs, un muralista, una fotògrafa i dues artistes visuals amb galeria. Podria haver estat qualsevol altra tria, sí. Però si en féssim moltes, al final ens sortiria un resultat semblant: majoria de dones, multidisciplinarietat, uns quants nascuts fora, tots ubics però.

El món de després del 2008 ha estat, aquí, especialment cruel amb els creadors: la classe mitjana, que constituïa el gruix de consumidors, ha estat progressivament desmantellada. Les polítiques neoliberals han desforestat el sotabosc cultural, i actualment se sobreviu de les vendes a l’estranger, de l’exportació. En aquest sentit, hem retrocedit un segle. Com deia Copi: "El vell món ha desaparegut i el nou món encara no ha nascut; és l’hora dels monstres". És per això que em resisteixo a qualificar aquests cinc creadors d’emergents. Cal odiar aquest mot, igual que cal odiar el mot 'nou' o 'nova fórmula', són placebos per vendre’ns alguna cosa. No. Aquests cinc creadors no són emergents, són urgents. Urgents de necessitat.

No oblidis els seus noms

Lúa Coderch
Lúa Coderch
© Maria Dias

Lúa Coderch

1982. Artista Visual

Ja de ben petita, la Lúa Coderch (Iquitos, Perú, 1982) va aprendre a distingir entre les coses i la seva aparença: odiava dutxar-se i, quan la seva mare l’enviava de cap al bany, ella feia tot el ritual perquè semblés que havia obeït. Obria l’aixeta de l’aigua calenta, s’humitejava els cabells, feia un dibuix al vidre embafat, deixava petges humides a terra... estèticament era com si s’hagués dutxat. Més endavant va estudiar Dret, però va abandonar la carrera quan només li mancaven dues assignatures. I va optar per la praxi artística. La seva tesi doctoral tracta l’enquadrament. O sigui, el punt de vista, l’aparença. Com les 'fake news' però a l’inrevés. En una de les seves primeres instal·lacions individuals, a La Capella, hi havia una cabina telefònica que de vegades sonava. Si despenjava un espectador, la Lúa li oferia consells sobre com desaparèixer i fabricar-se una nova identitat. I en un dels seus darrers treballs, a la galeria Àngels Barcelona, abordava la veu com a màscara identitària. Per exemple, memoritzant el cançoner republicà alhora en record/distància dels seus avis, que van fer costat al bàndol nacional. Es tracta d’obres tan personals i alhora genèriques que algú les podria dur al damunt sense adonar-se’n.

www.luacoderch.com

Carlos Coronado
Carlos Coronado
© Iván Moreno

Carlos Coronado

1991. Creador de videojocs

No sabria dir si aquest sabadellenc nascut el 1991 és un geni o un inconscient. El cas és que té tot just 26 anys i ha creat quatre jocs immensos, dos dels quals adaptats a dispositius de realitat virtual. 'Warcelona' (2009) era una ampliació del disparador cooperatiu 'Left4Dead2' en el qual havíem de matar onades de zombis a l’entorn de l’avinguda Maria Cristina. MIND: 'Path to Thalamus' (2014) és l’aventura d’un protagonista en coma, basada en trencaclosques, nascuda arran del descobriment del land art quan estudiava Disseny Audiovisual a l’ESDI de Sabadell. La 'Spiral Jetty' (1970) de Robert Smithson en va ser el detonant, i això que mai li havia interessat l’art contemporani. Va obtenir una pila de guardons als VIII Premios Nacionales a la Industria del Videojuego, però de les més de 100.000 còpies venudes, només 600 van ser adquirides a Espanya. Acaba de sortir al mercat 'Infernium', el seu nou joc. Diuen que és un encreuament de 'survival horror' amb la mecànica del 'Pac- Man'. No ho sé, jo hi veig molt de Joseph Beuys en el fantasma antagonista. Està basat en una experiència pròpia mentre feia submarinisme nocturn a les Filipines. Sovint, el que veiem fa més por que no pas l’invisible. www.pantumacabarcelona.com

Advertising
Mohamed L’Ghacham
Mohamed L’Ghacham

Mohamed L’Ghacham

1993. Muralista

Nascut a Tànger el 1993, Mohamed L’Ghacham és un mataroní força viatger. A casa seva mai s’havia parlat d’art, però va començar a pintar grafitis amb amics de l’institut. I aviat va descobrir que dedicava molta més estona a les figures que no pas a les lletres dels seus murals. I es va interessar per l’art figuratiu. Un bon exemple d’aquesta atracció és la versió que va pintar el 2016, al mur exterior d’una fàbrica abandonada a la perifèria de Mataró, de Carnation, Lily, Lily, Rose (1885) obra de l’impressionista nord-americà John Singer Sargent. A L’Ghacham li agrada reproduir a mida gegant petites fotografies familiars; instants fortuïts, gairebé accidentals, íntims, on no hi ha posat ni postureig. Fotografies que algú descartaria... però que revelen racons de la nostra existència. A tall d’exemple, l’octubre passat va reproduir a la façana de la casa de la pintora Paquita, a Can Picafort (Mallorca), una imatge gegantina d’ella i els seus fills fa 40 anys, quan el turisme encara no havia canviat la fesomia d’aquest racó de Santa Margalida. L’habilitat tècnica és fonamental, en l’obra de L’Ghacham, però el concepte és, encara, més poderós. Grafiti? Street art? Muralisme? Com deia Nonell, "jo pinto i fora!"  www.mohamedlghacham.com

Laia Abril
Laia Abril
© Irene Fernández

Laia Abril

1986. Fotògrafa

Sigui com vulgui que pretenguem etiquetar l’escàpola creativitat contemporània, sempre encaixarà amb el perfil de la Laia Abril (Barcelona, 1986). Va estudiar periodisme, però aviat va veure que s’expressava millor a través de les imatges que no pas amb les paraules. I va completar la seva formació a l’International Center of Photography, de Nova York. D’allí va passar a ser artista resident a FABRICA, el centre de recerca de Benetton a Treviso. Treballa en projectes d’investigació a llarg termini, en formats tan diferents com el fotollibre, la instal·lació, el disseny gràfic i el multimèdia. Tots els continguts del seu web estan només en anglès, l’idioma global. El caràcter reivindicatiu dels treballs de la Laia Abril es basa en la convicció del seu poder per canviar mentalitats. Ha abordat trastorns alimentaris com la bulímia i l’anorèxia, aquest darrer mitjançant les fotografies que es fan i intercanvien les mateixes víctimes d’un trastorn mortal. Al fotollibre 'The epilogue' (2014), tal vegada l’obra més coneguda de la Laia, ens mostra la devastació que ha provocat en una família la pèrdua d’una filla anorèxica. Els seus darrers treballs plantegen la repressió de l’avortament, els mites de la menstruació i els feminicidis. à www.laiaabril.com

Advertising
Maria Pratts
Maria Pratts
© Iván Moreno

Maria Pratts

1988. Artista Visual

Maria Pratts (Barcelona, 1988) forma part de la fornada de creadors que ha assolit la seva maduresa artística en plena crisi econòmica. Econòmica i sistèmica. Va treballar com a educadora d’art per a infants a Nova York, va sobreviure a Londres i actualment habita una caseta de fusta dins d’una nau industrial a l’Hospitalet de Llobregat. Segurament ha estat l’artista més jove a exposar al Macba: va ser amb motiu de la col·lectiva Punk. 'Els seus rastres en l’art contemporani' (2016). L’art de la Maria Pratts és tan brutal com vital, i retrata un univers urbà hostil, grotesc, farcit de gent desvalguda i escombraries. Però alhora és colorista i divertit, desacomplexat. A la seva darrera exposició a la galeria L&B, dues teles eren custodiades per sengles maniquins de policies que apuntaven, amenaçadors, l’espectador. Si la Maria Pratts hagués viscut al Berlín d’entreguerres, hauria estat una pintora expressionista; si ho hagués fet al Londres de Margaret Thatcher, hauria estat una guitarrista punk. Però, si exceptuem les seves cada vegada més freqüents escapades al Marroc, viu a la Barcelona metropolitana d’ara mateix. No li cal ni pàgina web: amb Instagram i una pila de catifes voladores en té prou. @marriapratts

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising