Macba. Museu d'Art Contemporani de Barcelona

El MACBA acull una instal·lació sobre el mite fundacional dels mixes, un poble mai conquerit que parla una de les últimes llengües vives de la família mixezoque. A través de la investigació documental, bibliogràfica, iconogràfica, el treball de camp i l'entrevista, l’exposició ens apropa a aquest poble a través d’un diorama immersiu que combina la projecció de vídeos, panells pictòrics amb escenes mitològiques, un tòtem d’escala monumental i una intervenció a gran escala al passadís del museu. 

Grau-Garriga va ser un artista que buscava dir coses a través del tapís. Per ell, aquest format tenia un potencial comunicatiu innegable. L’obra que dona nom a l’exposició, Diàleg de llum (1986-1988), és una instal·lació que Grau-Garriga: tres tapissos de nou metres d’altura per quatre d’ample que ha penjat del sostre de diverses arquitectures. Van ser a les escales del Palau Robert, i ara cauen de la torre de l’Edifici Meier fins a tocar el terra. La peça encarna com l’artista treballava amb ‘environaments’, estructures que feien que l’espectador s’inserís dins l’obra i pogués tenir un contacte mínim amb els materials artístics. ¡ Grau-Garriga va ser un dels màxims exponents de l’Escola Catalana del Tapís, va experimentar amb tècniques transdisciplinàries i va assajar grans formats. Superant els límits de l’art tèxtil tradicional, es va convertir en un referent de la tècnica del tapís al llarg de la segona meitat del segle XX.

“A mi no m’interessa l’art mort. Crec que la vida és l’art i el meu cos és el meu art viu”. Aquesta frase de María Teresa Hincapié defineix a la perfecció la seva pràctica artística, centrada en la performance. De fet, l’art de Maria Teresa Hincapié es considera “poètica d’allò domèstic” perquè les seves performances converteixen les accions quotidianes en rituals sagrats.  La seva pràctica artística té una vocació mística, ètica i política que es fa palpable en les performances que duu a terme. Per exemple, l’any 1990, Hincapié va guanyar el primer premi del XXXIII Salón Nacional de Artistas (Colòmbia) amb la seva performance de llarga durada ‘Una cosa es una cosa’, en la qual l’artista va col·locar a l’espai expositiu totes les coses que tenia a casa seva, interactuant-hi durant vuit hores seguides al llarg de diversos dies. Una altra acció destacada d’Hincapié duia el nom de ‘Hacia lo sagrado’, que va consistir en un viatge a peu de 550 quilòmetres que va durar 21 dies, des de Bogotà fins a San Agustín, passant per zones de conflicte armat i alimentant-se amb llavors i panela (sucre sense refinar).  L’exposició, que és coproducció entre el Museo de Arte Moderno de Medellín i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, recull una selecció extensa i diversa de les seves obres -fotos, vídeos, escrits de l’artista, diapositives, testimonis visuals i material d’arxiu- amb l’objectiu d’intentar definir aquesta artista inclassificable a qui encara no s’havia dedicat una mostra retr