5 imatges per conèixer Gabriel Cualladó

Gabriel Cualladó es va començar a apropar a la fotografia a partir del naixement del seu primer fill. "Estava interessat en tenir fotos familiars i em vaig comprar una càmera senzilla", explicava en una entrevista el 1985. També es va empapar de revistes com 'Arte Fotográfico' i el 1957 ingressaria al Grupo Afal. Després ho faria a La Palangana; amb Ramón Masats i Rafael Sanz Lobato reivindicaven el neorealisme fotogràfic i serien artífexs de la renovació estètica de la disciplina a nivell nacional. Cualladó, que durant anys va treballar a l'empresa de transports familiar, sovint es va considerar un fotògraf amateur.

La seva és una mirada realista i humanista sobre persones i instants de la vida, familiars o amics i gent anònima als quals captava en actituds espontànies i naturals, com la nena que es pentina o els infants que passegen pel camp asturià, l'àvia que espera el tren a Atocha o la parella que celebra l'any nou en un local de Madrid. "M'interessa que en el moment del retrat el personatge estigui tranquil (...), en harmonia amb tot el que l'envolta, que no percebi en absolut que hi ha una mena d'invasió en l'acte fotogràfic", deia. En l'Espanya de la postguerra, la seva fotografia esdevé un àlbum familiar universal.

De la mateixa manera que el fotògraf no volia interferir en l'actitud de les persones retratades, tampoc forçava els títols de les fotografies, que bàsicament es componen del lloc i la data on havia estat preses. "El que hagi de dir, que ho digui la foto", raonava Cualladó. Són imatges que destaquen pels enquadraments i la llum; el resultat és elegant i poètic, tot i que a estones s'embolcalla d'un cert misteri i tristesa neorealista.

El contrast del blanc i el negre que Cualladó potenciava en el moment de postivar la fotografia, les ombres accentuades, reforcen certes àrees de la imatge, que s'il·luminen com fantasmes. Fa que guanyin presència els rostres, i les mans també adquireixen protagonisme: són mans que agafen mans, mans que gesticulen o, senzillament, mans que reposen sobre el llom, en un caminar tranquil. Una de les més cèlebres és la de 'Cervesería Alemana', que funciona com una presència inquietant, però també trobem mans expressives a la sèrie del Rastro i a la de París.

Cualladó sostenia que feia assajos fotogràfics, més que reportatges, a la manera d'Eugene Smith, un dels seus referents juntament amb Walker Evans. D'entre les sèries, destaquen els seus tombs pel Rastro de Madrid, un assaig sobre els visitants a la Museu Thyssen-Bornemisza, i l'encàrrec de capturar el París de 1962 –li van demanar que no fotografiés la Sorbona ni els sense sostre. Va retratar intensament el carrer i hi va fer aquesta fotografia, que clou majestuosa i imponent la mostra a La Pedrera.