Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.
Continuant la recerca iniciada amb l’exposició Antoni Tàpies. La imaginació del món, aquest projecte se centra especialment en la dècada de 1950, un període clau de transformació en la pràctica artística de Tàpies. A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador.
L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.
Tres murs en un mur
Durant la seva trajectòria, Antoni Tàpies va explorar les possibilitats expressives de la pintura i va experimentar amb materials extrapictòrics, com la pols de marbre o altres elements matèrics, amb l’objectiu de generar noves textures i superfícies. L’interès de Tàpies per la materialitat es va intensificar després de la Segona Guerra Mundial i de l’impacte de la bomba atòmica, esdeveniments que van transformar profundament la manera de pensar la matèria i el món. En aquest procés, tal com ell mateix va explicar, el quadre es va anar transformant progressivament en un mur.
A banda, el mur, a més de ser una superfície composta de matèria, es converteix també en un espai on s’inscriuen conflictes socials, polítics i corporals, així com experiències col·lectives vinculades al seu context històric.
El mur, però, també adquireix un altre significat: es presenta com la superfície pictòrica per excel·lència. Això planteja interrogants sobre com el context espacial i expositiu pot influir en el significat de l’obra. D’aquesta manera, la pintura deixa de ser un objecte tancat i autònom per passar a formar part d’un sistema relacional que inclou l’espai expositiu, l’arquitectura i la presència de l’espectador.
A partir d’aquest plantejament, l’exposició relaciona aquestes idees amb les diferents exposicions de Tàpies i amb les interpretacions que s’han fet de la seva obra al llarg de les dècades posteriors, mostrant com aquestes primeres experiències van contribuir a definir la manera com avui entenem el seu treball.
