Citissimum, altissimum, fortissimum és una exposició col·lectiva al centre Santa Mònica que reflexiona sobre l’esport de competició com a metàfora del món contemporani, disponible fins al 14 de setembre. Més enllà de l'àmbit esportiu, la mostra aborda com la societat actual s’ha convertit en un gran escenari de rendiment, mesura i competitivitat, on persones, cossos i accions són sotmesos a una lògica d’autosuperació constant.
A través d’obres de diversos artistes i col·lectius, i amb ironia i desconstrucció, s’exploren temes com el control del cos, la pressió per millorar i la mercantilització de l’esforç. L’esport s’hi mostra com un símbol clar d’aquesta cultura de la comparació incessant, on la tecnologia, les dades i els valors de productivitat i eficiència dominen el relat. L’exposició convida a qüestionar com aquesta obsessió col·lectiva per superar-nos, aparentment natural, s’ha convertit en espectacle i en dogma interioritzat.
Un recorregut per càpsules artístiques
La mostra presenta diferents sales on cada artista, parella d'artistes o col·lectius hi desen la seva píldora artística i tracten una temàtica molt concreta de manera ben original. Podreu veure obres com Anatomies del límit, de Joan Fontcuberta i Arnau Rovira, que exploren la figura de l’atleta d’elit com a ésser quasi sobrehumà, portat als límits de la seva capacitat física. Fontcuberta planteja si aquesta condició de rendiment extrem implica una forma de monstruositat, fruit d’intervencions bioquímiques i mèdiques sovint invisibilitzades. El cas del programa POSUBYTOM, descobert durant els Jocs Asiàtics del 2017 al Turkmenistan, serveix com a punt de partida per denunciar l’opacitat institucional i la manipulació sistemàtica del cos esportiu.
Un altre exemple d'obra és That’s not Frank!, d’Irena Visa i Pau Masaló, que parteix d’un fet insòlit als Jocs Olímpics de Múnic de 1972, quan un impostor es va colar davant del guanyador de la marató. Amb humor i crítica, la peça recull casos històrics de trampes creatives en curses de fons, com agafar el metro o fer servir un doble, i les reinterpreta amb medalles dedicades als farsants.
A Genitals, cromosomes, hormones i gènere, Ca l’Enredus - Actuavallès, juntament amb Roberte Piqueras, qüestiona els criteris normatius que decideixen qui pot competir com a dona. Amb uniformes intersex per a uns ficticis Jocs Olímpics, es denuncia la violència institucional que han patit atletes trans i intersexuals, sovint sotmeses a proves invasives i discriminatòries que posen en dubte la seva identitat i drets.
Amb obres de Cabosanroque, Curro Claret, Ca l’Enredus - Actuavallès, François Delaunay i Julià Carboneras, FRAU recerques visuals, Irena Visa i Pau Masaló, Joachim Schmid, Joan Fontcuberta i Arnau Rovira, La Juan Gallery, Mateo Maté, Miet Warlop, Passión/Aquassión, Paula Artés i Realmente Bravo, l’exposició ofereix una mirada provocadora sobre com l’obsessió per ser els més ràpids, més alts i més forts ens travessa com a societat i com a cultura visual.
