El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.
Veure per creure
L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.
Lluny de presentar una única mirada, la mostra articula un diàleg entre pràctiques diverses que, des de punts de vista diferents, qüestionen els mecanismes de producció d’imatges i relats.
Algunes obres intensifiquen aquesta tensió entre aparença i realitat. Per exemple, la instal·lació d’A.A. Murakami sorprèn amb la presència de núvols reals dins l’espai expositiu: una imatge que, en un primer moment, sembla impossible i que obliga a replantejar allò que es dona per fet.
En paral·lel, Alain Josseau construeix un fals informatiu sobre la guerra contemporània mitjançant imatges generades en temps real i discursos artificials. El resultat imita amb precisió els codis televisius, evidenciant fins a quin punt la credibilitat pot ser una construcció tècnica.
Chico Amaral, per la seva banda, presenta escenes mecàniques que s’activen de manera parcial i imprevisible. Aquestes imatges, a mig camí entre el joc i l’experiment, introdueixen l’atzar i posen en relleu la nostra tendència a buscar sentit fins i tot en sistemes que funcionen al marge de la nostra voluntat.
En quatre temps
La mostra s’organitza en quatre àmbits que guien aquesta experiència: un primer espai de seducció visual, un segon que revela els mecanismes, un tercer que els qüestiona críticament i un darrer que en proposa una lectura històrica. Aquest desplaçament constant entre ocultació i desvelament articula el discurs de l’exposició.
L’assalt de la il·lusió convida a mirar amb desconfiança, a assumir que tota imatge implica una construcció i que, en aquest joc, l’espectador també hi participa.
