Josep Maria Subirachs: 5 escultures a Barcelona

Redescobrim l'escultura pública que l'artista ha deixat repartida per la ciutat
Façana de la Passió, Josep Maria Subirachs
Advertising

Josep Maria Subirachs, l'escultor d'angles marcats i de textures acusades, és conegut per la seva intervenció a la Sagrada Famíllia, on va treballar durant gairebé vint anys fins a concloure la façana de la Passió, però Barcelona atresora també bona part dels seus projectes d'estatuària pública. Us proposem cinc obres per redescobrir l'artista a peu de carrer; per a retrobar-vos-hi en la distància curta passeu per Estudi Regomir, l'espai vinculat a la sala Artur Ramon que conserva bona part de l'obra exempta de Subirachs.


Mirant amunt, a les cornisses i les façanes, també hi ha rastres de Subirachs. A l'antiga seu del diari Tele-Exprés (Aragó, 390) va evocar-hi les columnes de la premsa escrita, i a la cantonada del Banc de Sabadell (Rambla Catalunya, 115) va gravar-hi el nom de l'entitat bancària. El fris de la seu nova de l'ajuntament de Barcelona, de 46 metres de longitud, relata la història de la ciutat.

Potser més d'una vegada vau resseguir els relleus de Subirachs per comprovar si aquella cara que adornava caixers del Sabadell de Passeig de Gràcia sobresortia o s'enfonsava, o heu provat de desxifrar la iconografia de l'escultor, farcida de símbols com el laberint, la Torre de Babel o l'escala de l'enteniment. Podeu seguir jugant amb les mans i l'intel·lecte a 'Computació i comuniació', una obra dels anys 70 on evoca dues figures dialogant i el diferents sistemes de numeració.

Tot i que les formes cel·lulars de formigó passen gairebé desapercebudes a la sortida de metro de Mundet, 'Forma 212' és una obra destacada en la trajectòria de Subirachs perquè marca les seves primeres incursions en l'abstracció a finals dels anys 50. A més, aquesta va ser la primera escultura no figurativa que va exhibir-se a l'espai públic de Barcelona.

Cal entrar a l'òptica de Francesc Macià (o a la seu de Rambla Catalunya, 87) per contemplar les obres que l'artista va realitzar en exclusiva per a l'empresa òptica. Ens quedem amb la dels anys 60: un ull capta els rajos del sol i la lluna a través d'una lent, en al·lusió a les correccions òptiques.

Aquesta escala invertida que reposa sobre una base de travertí no és sinó el perfil de Catalunya. La silueta és només una de les parts d'aquest conjunt escultòric que Subirachs va dedicar al president de la Generalitat. Si la resseguiu el marbre topareu amb ressenyes biogràfiques sobre Francesc Macià esculpides a la pedra freda.

També t'interessarà

Art

10 edificis singulars

Els edificis que han marcat tendència entre els arquitectes de tot el món Barcelona és un aparador arquitectònic inacabable. Tota la ciutat, des de la cantonada més insignificant, dibuixa un mapa de 2.000 anys de problemes i solucions. La història de Barcelona es llegeix a cada rajola: des del modernisme de la burgesia opulent fins al barraquisme del Carmel, dels nínxols on s'adotzenava la classe treballadora fins a les grans infraestructures faraòniques. Perquè, contra la voracitat del totxo pel totxo i la tendència, tan catalana, de tapar els problemes amb formigó, a Barcelona sempre hi ha hagut moviments a contracorrent, com el GATCPAC, arquitectes preocupats per obrir horitzons, per repensar la ciutat i reformar-la des d'un urbanisme integrador. Hem volgut fixar-nos en petits edificis on s'hi han fet grans revolucions. I per fer-ho, hem parlat amb arquitectes joves (Carles Enrich, David Bravo i el col·lectiu MAIO) que han seleccionat deu intervencions intel·ligents que han fet de la ciutat un lloc millor. No són els edificis més famosos, ni els més sorprenents, ni estan signats per cap estrella de rock. Hi ha exemples de reutilització d'espais, d'adequació i nous usos a fàbriques centenàries. El reciclatge i la conservació de la memòria arquitectònica és tendència arreu del món, però això de preservar aquí ha provocat al·lèrgia molts anys. També destaquem edificis clàssics que sovint passen desapercebuts, ens fixem en grans obres públiques que busquen reinventar-se i desc

Art

Art a l'aire lliure

Algunes de les millors obres d'art de la ciutat es troben en plena ciutat El més vist Els actors i les actrius catalans més sexis Descobreix quins són els intèrprets més guapos del país El blog de teatre Brutus Per Andreu Gomila La cartellera de Barcelona El més vist 10 edificis d'arquitectura singular Els edificis que han marcat tendència entre els arquitectes de tot el món Barcelona és un aparador arquitectònic inacabable. Tota la ciutat, des de la cantonada més insignificant, dibuixa un mapa de 2.000 anys de problemes i solucions. La història de Barcelona es llegeix a cada rajola: des del modernisme de la burgesia opulent fins al barraquisme del Carmel, dels nínxols on s'adotzenava la classe treballadora fins a les grans infraestructures faraòniques. Perquè, contra la voracitat del totxo pel totxo i la tendència, tan catalana, de tapar els problemes amb formigó, a Barcelona sempre hi ha hagut moviments a contracorrent, com el GATCPAC, arquitectes preocupats per obrir horitzons, per repensar la ciutat i reformar-la des d'un urbanisme integrador. Hem volgut fixar-nos en petits edificis on s'hi han fet grans revolucions. I per fer-ho, hem parlat amb arquitectes joves (Carles Enrich, David Bravo i el col·lectiu MAIO) que han seleccionat deu intervencions intel·ligents que han fet de la ciutat un lloc millor. No són els edificis més famosos, ni els més sorprenents, ni estan signats per cap estrella de rock. Hi ha exemples de reutilització d'espais, d'adequació i nous usos a f

Advertising
Art, Galeries

Exposicions que has de veure

Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars Le Corbusier: un atles de paisatges moderns A Le Corbusier se’l va empassar el mar mentre nedava. Era l’estiu del 1965, i ja portava més de sis dècades lluitant amb el paisatge. Tot i néixer a Suïssa, o precisament per haver nascut al bell mig geogràfic de la producció rellotgera helvètica, materialitzà una poètica maquinista que anomenava unitat habitacional, cases i pisos, concebia immenses urbs tot redibuixant el paisatge des d’un avió, i convertí el formigó armat en la textura dominant de la modernitat.     Això, i molt més, ho podem veure al CaixaForum, un edifici modernista aparentment allunyat de les teories dibuixades per Charles-Édouard Jeanneret (La Chaux-de-Fonds, 1887 – Roquebrune-Cap- Martin, 1965), conegut sota el pseudònim de Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns, el subtítol de l’exposició, la més completa que hàgim pogut veure mai, ja explica per on va la intenció del seu comissari, Jean-Louis Cohen: com l’arquitectura, expulsada de l’avantguarda creativa per l’enginyeria, cerca un nou espai en la cosmogonia urbanista i acaba arrelant d’acord amb la cèlebre frase “els somnis de la raó engendren monstres”.    Le Corbusier, com veurem a través d’objectes, maquetes, fotografies, plànols, instal·lacions i documents varis, fou un creador multifacèti

Art

Sis obres per entendre Tàpies

Us proposem un recorregut visual per algunes de les obres més interessants de l'artista Zoom (1946) El 1946, Antoni Tàpies abandona els estudis de Dret i obre el seu primer taller. Ha estat una decisió difícil, trascendental, per bé que meditada. L'artista encara no coneix els seus companys de Dau al Set, ni ha visitat Miró, però és assidu de les col·leccions d'art romànic de l'actual MNAC. De formació autodidacta, a Zoom enfila una visió naïf propera a l'art dels malalts mentals. Fixem-nos en la petja de les mans de l'autor, col·locades a la manera de qui prega, i l'aura del rostre invertit. Primitivisme i espiritualitat, el cel i la terra des de l'heterodòxia. Misticisme salvatge contra nacionalcatolicisme. Porta metàl·lica i violí (1956) Immers en plena revolució matèrica Antoni Tàpies encara conserva el sentit musical del seu pare, ateu i wagnerià. La poesia visual d'aquesta peça conjuga la recerca de materials pobres i aliens al món de l'art, d'objectes trobats que dialoguen a la manera de les "místiques conversacions" anteriors a la Contrareforma, amb la simfonia imaginària que posen en funcionament la baixada d'una persiana metàl·lica i el so d'un violí. La creu pintada és com una picada de dits, un 'eureka' que fixa la clau tonal de la composició: el que Tàpies cerca amb el seu art és aquest so invisible expressat a través d'alló material. Portes que obren noves finestres. Rinzen (1992-1998) Sorprèn la dimensió monumental d'aquesta ins

Advertising