Nou llibres de vampirs que us gelaran la sang

La primera obra de vampirisme lèsbica de la història va ser pionera: és quasi 25 anys més antiga que Drácula. Aquesta 'novella' –més llarga que un conte, però curteta– toca el tema sexual amb la circumspecció que esperaríem d'un llibre del 1871, però el subtext sàfic –i molt calentet, val a dir– hi és present d'una manera inequívoca. Ja se sap que un vampir femení i lèsbic i sense un ral que es vol fer la filla del terratinent suscita molt més odi que un aristòcrata europeu que arriba a Londres a fer un pilotasso immobiliari.

Els tres primers volums de les 'Crónicas Vampíricas' d'Anne Rice són extraordinaris. Encara que avui en sofrim les conseqüències del seu èxit en forma de les imbecil·litats nyonyes de 'Crepúscle' i els seus derivats, Rice va clavar una transfusió de vitalitat a un gènere literari, a meitats dels vuitanta, en hores baixes. En realitat, es pot dir que 'Lestat el Vampiro' és un híbrid deliciós de novel·la de formació dickensiana, terror gòtic i picaresca.

Amb aquest llibre, Richard Matheson va demostrar que a més de ser un escriptor de contes genial, era capaç de subvertir un subgènere amb gran èxit artístic. Després d'un apocalipsis vampíric per pandèmia, Robert Neville, el darrer home viu a la terra, busca menjar de dia i s'atrinxera al seu apartament de Los Àngeles per la nit. Sóc Llegenda té lectura beat i contracultural: mentre els vampirs –podem interpretar que són el Sistema– truquen a la seva porta i el volen assimilar, ell s'aïlla i combat l'alienació a base d'agafar unes merdes alcohòliques dignes d'una gresca entre Kerouac i Bukowski.

Tot un hit que és potser la darrera gran aportació a l'arquetipus vampíric. El punt de partida d'aquest còmic –un poblet d'Alaska on un cop l'any el sol es pon durant un mes és envaït per una colònia de vampirs– serveix per establir una tipologia de xuclasangs molt més propera a les feres rabioses i al canibalisme que als repugnants teenagers emo de Stephenie Meyer . Fa molta por, perquè els bons actuen d'una manera rrealista, i la història avança esquitxant sang i ombres. En la seva crueltat inhumana –l'home com a llop de l'home– els vampirs esdevenen d'allò més malignament humans. 'To shit yourself downleg', si em permeteu l'anglès 'guachi'.

Ai, quin enyor, quan Stephen King escrivia petites –o grans– obres mestres de la literatura de gènere. Apart del factor terrorífic, les primeres desenes de pàgines d'aquesta novel·la enganxen per la descripció que King fa de la vida en un poblet de Nova Anglaterra, de la compartimentació de les relacions humanes que s'estableixen en el medi rural. La història s'embala quan el Nosferatu de torn –granítica, omnipotent personificació del mal– compra la casa del turó i comença a infectar tothom. King va explicar que «la indescriptible obscenitat del llibre» i el seu pessimisme té molt a veure amb la sensació que la corrupció de l'administració Nixon ho havia envaït tot i hi havia poc futur per endavant.

Tolstoi també va fer llibres vampirs. Però no parlo de l'autor d'Anna Kareninna, sinó del seu cosí segon, Alekséi Tolstói. I la cosa té suc: aquests dos relats vampírics són l'excepció en prosa en l'obra del poeta i dramaturg. En les dues, Tolstói es nodreix del mite folklòric del 'vurdalak', vampir eslau que entronca amb les tradicions de l'europa de l'est referides als avantpassats que van patir una mala mort. 'La família del Vurdalak', que explica el setge d'un avi convertit en vampir a la seva família en la Rússia rural, encara avui te'ls posa per corbata.

Fans dels xuclasangs, si trobeu aquest llibre, avui del tot descatalogat, compreu sense dubtar. Simon Clark, fantàstic autor de sci-fi i terror molt poc llegit per aquí, proposa una hibridació de Lovecraft, vampirisme i mitologia europea explosiva. David Leppington és un jove que després de quedar orfe, torna al poble d'on és originaria la seva família, on descobrirà que les catacumbes amaguen secrets repugnants. Clark dóna una altra volta de rosca a la figura vampírica despullant-la de tot glamur i vinculant-la a la mitologia nòrdica. 500 pàgines que s'empassen d'un glop.

En aquest clàssic contemporani del còmic, barreja de western metafísic i ultraviolència, Garth Ennis va posar en primera línia la figura de Jesse Custer, un predicador que vol trencar-li la cara a Déu per tot el mal que ha causat a la terra. Però la millor creació és la figura de Cassidy, amic de l'ànima de Custer: un vampir irlandès punk, addicte a la sang, el mam i l'humor negre. Cassidy és a les antípodes del vampir setinat –de fet, cada cop que se'n troba d'aquests, li trenca la birra pel cap i l'humilia– i és molt humà: carregat de bones intencions, t'acaba arruïnant la vida. Ja ho deia el filòsof: és molt més perillós un imbècil que un malvat.

Poppy Z. Brite va començar a incubar l'arma de destrucció massiva que va acabar desembocant en Crepuscle: apart de copiar-li el pentinat, va agafar els temes i l'estètica d'Anne Rice -el vampir a Nova Orleans i el barri llatí, l'absenta, la decadència criolla, les ganes d'esprémer la vida eterna– i els va portar a l'extrem. Però els seus vampirs es diferencien de la patata bullida encarnada per Pattinson pel seu hedonisme extrem i una truculenta afició a sadomaso, sex, drugs and rock and roll, que en alguns moments és estimulant i en d'altres enfonsa la trama en una afectació que et faria descollonar si no fos perquè guanya l'avorriment.