Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

50 anys del Museu Picasso

El museu celebra l'aniversari amb una jornada de portes obertes

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Diluvia i el palau Baró de Castellet aixopluga els que han decidit retrobar-se, de forma premeditada o no, amb Pablo Picasso. Transitem pel ventre del seu museu, ens creuem amb el director, Bernardo Laniado- Romero, i els passadissos de volta catalana ens duen a l'entrada de l'edifici de la plaça Jaume Sabartés. L'origen d'aquesta institució dedicada a un dels grans del segle XX -i que dissabte obrirà portes per celebrar els 50 anys-, és una epopeia escrita entre amics, feta de discreció i silencis. Així es va fer el Museu Picasso.

L'artista del carrer Comerç
"Sense la relació de Picasso amb la ciutat no s'entén aquest museu", diu la comissària del cinquantenari, Sílvia Domènech. Palau i Fabre, Brassaï i altres ja ho van escriure: el jove de Màlaga va arribar a Barcelona als catorze anys, hi va esclatar com a artista i després va marxar a París. Mai tornà a la ciutat després de 1934, però la seva ombra era allargada. Va fer donacions i exposicions, com la Biennal Hispanoamericana de Arte de 1955, i mantenia la relació amb els seus amics, famílies com els Gaspar i els Gili. Quan Sabartés, l'amic més íntim que li feia de secretari, va parlar de donar a Màlaga les obres que li havia regalat l'artista, Picasso va moure fils: el museu havia de fer-se a Barcelona. Ell era un exiliat ideològic, esclar, però estava "enamorat" de la ciutat, escrivia Maria Aurèlia Capmany.

Gravats per a l'amic
La donació de Sabartés va ser transcendental per a la creació del museu. L'amic posseïa retrats, bodegons, una escultura i centenars de gravats de l'artista; de cada sèrie, Picasso en guardava un per a ell i li el dedicava. En un viatge a Barcelona, i després de l'inventari de les obres de joventut que l'artista conservava a casa dels pares, Sabartés va sopar al Ritz amb el notari Raimon Noguera, Joan Ainaud de Lasarte, llavors director dels museus de la ciutat, i l'alcalde Porcioles. "Van veure que era una bona idea, també per recuperar l'àrea del Born i la Ribera, llavors en molt mal estat -diu Domènech-, però van demanar discreció perquè l'estat no n'estigués al corrent". L'artista tornava a ser a prop del barri on havia passat l'adolescència.

Això què és, alcalde?
El 9 de març de 1963 s'inaugurava la Col·lecció Jaume Sabartés al Palau Berenger, i, tal com va demanar l'alcalde, la seva obertura va tenir "la transcendència adient d'un acte especialitzat en art". De fet no s'indicava que al carrer Montcada hi havia un museu... Després va venir la placa i el 1966 arribava el reconeixement tímid de l'ajuntament que, en resposta al prec d'un ciutadà, reconeixia que la col·lecció era un "museu amb obres de Picasso".

Fidel a Burgos
La institució engreixava la col·lecció a mesura que es remodelaven palaus contigus al d'Aguilar, on va néixer el museu: el 1968 van arribar Las Meninas, i al 70, les obres primerenques del pintor. A la inauguració es van convidar els directors dels grans museus internacionals, i sembla que el mateix Picasso havia de tallar la cinta. Finalment, però, l'artista va demanar de suspendre el vernissage. "No volia que hi assistissin les autoritats, en rebuig als processos de Burgos", recorda Domènech. No es té constància que arribés a trepitjar el museu, però en va seguir i coordinar l'evolució, tal com recorden les maquetes que s'exposen a la primera de les tres mostres de l'aniversari . Ho deia Noguera, i encara es respira que "el museu del carrer Montcada és l'únic degut a la ferma i constant voluntat de Picasso".

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat