Centre Cívic La Sagrera La Barraca

Cinema que barreja la intimitat amb l'element social, també el polític, Los Tortuga continua la línia que Belén Funes ja desenvolupava a la seva magnífica òpera prima, La filla d'un lladre (2019). En aquest segon llargmetratge, la cineasta barcelonina posa el focus en una relació maternofilial marcada per la pèrdua del pare-marit, però parla també de la precarietat i de la crisi de la vivenda, dels conflictes de classe i de l'educació universitària com a ascensor social. No només, perquè el guió de Funes i Marçal Cebrian, tota una peça d'orfebreria capaç de lligar de forma orgànica un ampli ventall d'assumptes, també assenyala la sororitat d'un grup de dones en un món masculinitzat com és el del taxi, encara més en el torn de nit. I, fins i tot, és capaç de viatjar a Jaén per mostrar una forma de vida tocada de mort: l'agrícola, la de la collita de l'oliva, la de la producció d'oli. Són les arrels de Funes, i la venda d'unes oliveres heretades per la seva família, les que originen una història que explica el moment que vivim i unes circumstàncies ben agressives per tots aquells menys afavorits. Amb Antonia Zegers (El Club) a la pell de Delia, una dona que va marxar del seu Xile natal, es va enamorar d'un andalús i va tenir una filla catalana, a qui interpreta la debutant Elvira Lara, Los Tortuga deu el seu títol a la denominació que rebien tots aquells que, amb les quatre coses que tenien a les espatlles, deixaven casa seva i marxaven a buscar-se la vida a les grans...

El nom de Gerard Oms va sortir de l'anonimat quan, l'any 2021, es va citar per partida doble en dues entregues de premis quan el món vivia els efectes de la pandèmia i el confinament: per una banda, Mario Casas li agraïa la complicitat i l'ajuda quan guanyava el Goya per No matarás. De l'altra, els lampistes de Sis dies corrents, de Neus Ballús, destacaven el seu paper fonamental quan recollien el premi d'interpretació al Festival de Locarno. La qüestió és que Oms era, i és, coach d'actors. I justament quan rodava No matarás, va rebre els ànims de Mario Casas per llençar-se a plasmar en un guió les seves inquietuds creatives: “Si ho fas, jo la protagonitzaré”, li va dir.  Dit i fet, Molt lluny suposa una obertura en canal del cineasta novell, un viatge d'autodescobriment inspirat en el què ell mateix va viure fa uns anys. Rodada als Països Baixos i definida per Gerard Oms com un "late coming-of-age", la pel·lícula va més enllà per reflexionar sobre la identitat, el privilegi i les minories. Amb la complicitat d'un Casas que mai ha estat millor davant d'una càmera (ja va ser reconegut al Festival de Málaga, també el film, guanyador del Premi del Jurat de la Crítica), i d'un David Verdaguer que fa un rellevant paper secundari, els magnífics resultats de Molt lluny demostren que la potent veu de Gerard Oms ha arribat per quedar-se. Direcció: Gerard Oms (Espanya, Països Baixos, 2025). 100 minuts

Després d'uns quants anys penjant el cartell de sold out a pràcticament tots els muntatges teatrals que protagonitza (amb fenòmens com El curiós incident del gos a mitjanit, Hamlet i El Misantrop),  Pol López comença a consolidar-se també en l'audiovisual, sobretot gràcies a Suro i a la sèrie Nos vemos en otra vida. Ara és el protagonista quasi absolut d'aquesta La furgo, que adapta la novel·la gràfica homònima de Ramon Pardina i Martín Tognola, també guionistes del film, debut darrere la càmera del director Eloy Calvo. A partir de la història d'un pare divorciat que, enmig d'una pèssima ratxa, malviu dins la seva furgoneta mentre intenta no perdre la custòdia de la seva filla, la pel·lícula reflexiona sobre la precarietat i el problema de la vivenda, també sobre la salut mental. I ho fa amb un to de conte que utilitza la tendresa i l'empatia com a armes, i que deixa una finestra oberta a l'esperança. Dir.: Eloy Calvo (EUA, 2025). 88 min.