Antres de perdició de luxe

En aquesta cantonada hi bull una rumba que està feta d'una felicitat de quinto i de gramola on la gent tria la seva cançó a canvi d'unes monedes i d'un parterre de mocadors de paper, burilles i serradures. Hi són tots, els del xandall lluent, el noi amb camisa nova, el punki amb cresta i el seu gos i les guiris rosses. En realitat, el lloc és un temple erigit a la figura de Bambino, rei quinqui de la rumba flamenca, i molt sovint, de bon matí, hi xuma quintos el personal que ha sigut expulsat del disco-paf i sembla sortit de les seves cançons. Aleshores l'ambient esdevé atòmic i cal vigilar una mica. La Leo, la propietària, és entranyable, però té el punt de duresa d'aquell que tracta cada setmana amb els pitjors buscabregues del barri.

Encara que ara en diguin Tequila Art-Rock Bar-cel-ona (WTF!??) per nosaltres sempre serà aquell antic temple del heavy metal més decimonònic. Ja no té aspecte ronyós (adéu a les portades de vinils llardosos de Bon Jovi, Rush, Maiden i Motorhead que empaperaven tot el local) sinó que sembla un bar nocturn un xic impersonal, fosquet i amb algunes llumetes de colors (abans era d'un vermell tirant a casa de barrets d'impacte). Per no quedar, ja no queda ni el cartell de neó que et cridava: PIDE TU DISCO! (l'escrivies en un paperet i te'l punxaven). (Llegeix tota la crítica)

Té el look atrotinat de les associacions culturals alternatives. Si el que vols són cambrers amb cos d'Adonis, David Guetta a tota llet i Absolut amb Red Bull a preu de petroli, millor que vagis a l'Opium Mar. L'Antic Teatre és un espai vell i reciclat, però té una de les millors terrasses interiors que he vist en la meva vida. Un pati gegantí amb brots anàrquics de vegetació per prendre la fresca, agafar el puntet a base de quintos i fer temps abans de les activitats culturals que hi celebren. Mourinho no podia tenir més raó: teatre del bo.

El carrer de Banyoles és la Gràcia profunda, la Gràcia de l’est, recòndita, fora rutes. Només hi ha un recer: al bell mig, a banda de muntanya, hi ha una llumeta càlida que crida “entreu, entreu”. És el bar La Sínia, el primer local que regenta en Lucas Quejido, cambrer bregat en mil batalles. En Lucas va començar rere una barra l’any 1997 a l’Aurora –bon bateig!–, després, al Dot de Nou de Sant Francesc va agafar el ritme, al Salón va aprendre els rudiments de la cuina i a l’Opaqo ja va començar a poder servir copes i obrir ampolles amb els ulls tancats. (Llegeix tota la crítica)

Ells ja ho diuen: cada nit és especial. Joan Miró, qui va ser pianista de Lone Star, és el propietari i hoste d'aquest piano bar que gaudeix d'una charme deliciosament decadent i horari nocturn llarg, llarg, llarg. El Klavier ha retingut un 'je ne sais quoi' de la gauche divine: als més veterans us recordarà aquella mena de disco-pafs on us anaveu a magrejar cap allà el 89. A mesura que la nit avança, hi conflueix una fauna variada de veterans sortits de la sala de ball, noctàmbuls confusos, party animals radicals i gent de l'escena indie, que es vigilien mútuament... (Llegeix tota la crítica)

Ara diem bar a qualsevol cosa. Un bar és una cova impregnada d’energies, un cau on sentir-se aixoplugat, una gruta plena de cares conegudes i gots buits. Un bar és un estat d’ànim, diantre, i d’aquests no n’hi ha gaires a Barcelona. Aneu al carrer de la Princesa quan sigui negra nit, entreu a Cal Brut, respireu ben endins i mireu-vos el mirall passada mitja hora: el que teniu a la cara es diu somriure de felicitat... Això és un bar. Cal Brut embolcalla el client amb una triple capa de greix, pòsters, objectes polsegosos i ampolles, tot creant una atmosfera recarregada i calorífica que contribueix a generar el que en terres catalanes es coneix com a caliu. El fil musical de música jamaicana es fon amb les converses dels acòlits –una família exempta de turistes i ben avinguda– i genera un brunzit hipnòtic que, combinat amb les generoses canyes, submergeix el visitant en un amni canalla d’on no voldrà sortir ni amb fòrceps. (Llegeix tota la crítica)

L’any 1972, la Mercedes, encarregada d’una barra americana al carrer d’Escudellers i propietària d’una perruqueria al carrer de les Carretes, estava jugant a parxís al local del costat del seu negoci quan va trencar aigües. Trenta-vuit anys després, el seu fill Leandro obriria el Makinavaja al mateix carrer de les Carretes que el va veure néixer, un bar dedicat a la memòria del dibuixant de còmics Ivà i al seu gran personatge Makinavaja, un lladre de bon cor, el nostre Robin Hood particular.En Leandro, alt i gros com un Sant Pau... (Llegeix tota la crítica)

Com un coàgul d’autenticitat resistint-se a ser dissolt pel turbulent corrent sanguini del Raval, El Celler de Frank Petersen engoleix el nouvingut sense preliminars i l’incrusta sobtadament en una gruta tavernera intemporal on la dimensió espai- temps discorre a una altra freqüència d’ona des de fa ja una pila d’anys. Aquest minúscul espai, conegut també com a taverna Armando en honor al seu comandant, és un potent concentrat de tots els ingredients que encara fan del Raval més abissal un enclavament singular a la geografia oculta de Ciutat Vella. (Llegeix tota la crítica)

Capacitat màxima per a 20 persones. Una barra. Uns quants tamborets. Un grapat de tauletes. I tira milles. Al Pony, no hi trobareu mobiliari de Neukölln. Zero concessions al disseny escandinau. No, aquí no fan cursets de sushi, ni estan obsessionats amb la cervesa artesana. El Pony és un bar de tota la vida i punt. I en aquests temps en què tothom busca noves sensacions, que et venguin un gos vell amb un collar nou, una bufetada de realitat com aquesta s’agraeix. No m’estranya que els moderns més a la contra l’hagin convertit en la nova església nocturna de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. (Llegeix tota la crítica)

Els melòmans haurien de tatuar-se a la mà l’adreça del Vinilo, per quan les neurones comencin a fallar. Fosc, envellit, amb fusta cruixent i carregat de notes de rock gravades amb sang a les parets, aquest és el bar per als amants de la bona música escoltada a l’antiga. Respecten el vinil i els grups de més qualitat. De fet, el gramòfon blau de proporcions paquidèrmiques que hi ha és un tòtem on tots els feligresos presenten els seus respectes. Ho diré d’una altra manera. Si els protagonistes d’Alta Fidelidad tinguessin una botiga a Gràcia, estarien abonats a aquesta cova imprescindible.