Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 7 coses en què pensar durant la ressaca dels Òscars 2016
Notícies / Cine

7 coses en què pensar durant la ressaca dels Òscars 2016

Chris Rock

Doncs sí, ahir vaig veure els Òscars, maleint com cada any el meu fus horari, amb una xeringada de cafeïna intravenosa i una selecció de snacks. He d'admetre que m'ho vaig prendre amb desgana, des que vaig saber que 'Carol' no competiria en la categoria de Millor pel·lícula. Que l'any passat 'Boyhood' se n'anés de buit tampoc no m'ajudava en el desànim. Ara m'alegro d'haver passat la nit despert. Per aquests set motius.

1. La polèmica dels #oscarssowhite. La 88a edició dels Òscars passarà a la història marcada a ferro per aquest hashtag. La polèmica es va generar arran de l'absència reiterada d'actors negres entre els nominats, des que l'adorable Lupita Nyong'o va guanyar el premi per '12 anys d'esclavitud'. L'altre dia llegia que Hattie McDaniels, la primer dona negra a guanyar un Òscar l'any 40, pel seu paper de criada de Scarlett O'Hara a 'Allò que el vent s'endugué', va haver de seure en una taula a part, amb el seu acompanyant, cas flamant de segregació. Sembla que la cosa ve de lluny, i anècdotes com aquesta han tornat aquests dies en boca de tots. Will Smith i Spike Lee van decidir que no assistirien a la cerimònia, com a mostra de protesta, i no hi ha mitjà que avui no se'n faci ressò. Estem acostumats a algun discurset de conscienciació, però no acostuma a passar que la gala sencera sigui tan subversiva.

2. Chris Rock és déu. I més pel que comentàvem en el punt 1. Ja va presentar els Òscars l'any 2005, i ara hi tornava, després de l'ensopidíssim espectacle amb què ens va castigar l'any passat el bo d'en Neil Patrick Harris. Chris Rock, showman negre, destre en la comèdia de 'stand-up', no va dubtar a convertir-se en la cara visible de la guerra als Òscars com a un espectacle de blancs. Ja tenia escrit el guió quan es va iniciar la campanya dels #oscarssowhite, i el va refer de dalt a baix perquè tota la cerimònia anés encaminada a una defensa de la diversitat. Va incomodar la platea, que reia amb ganyotes mal forçades, i va regalar números còmics de nivell amb altres actors negres il·lustres, com Woopie Goldberg, Pharrell Williams i Kevin Hart, que anava vestit amb un esmòquing amb pedreria, tot brillant, que va causar sensació. Va ser un espectacle sa, necessari, a part de molt entretingut.

3. Iñárritu torna a guanyar. Per segon any consecutiu, el director mexicà Alejandro González Iñárritu es va fer amb l'Òscar al Millor director. El 2015 l'hi van donar per 'Birdman', aquell pla-seqüència amfetamínic i farcit de costures digitals que passava dins d'un teatre de Broadway, amb Michael Keaton de protagonista. Aquest cop, per 'El renacido', una pel·lícula amb què jo tinc nombroses reserves. Però no em dedicaré ara a despatxar-me a gust. Que Iñárritu repeteixi en dues edicions seguides amb la mateixa estatueta és un fenomen poc comú. En el passat, només dos directors ho van aconseguir. Un és John Ford, amb 'Las uvas de la ira' el 1940 i 'Qué verde era mi valle' el 1941. L'altre és Joseph L. Mankiewicz, amb 'Carta a tres esposas' el 1950 i 'Eva al desnudo' el 1951. Iñárritu és, ara, el tercer mosqueter. Entre nosaltres, els altres dos li donen mil voltes.

4. Sabíem que algun dia passaria, Leo. I aquest dia va arribar. L'Acadèmia li havia negat l'Òscar en quatre ocasions, la primera quan tenia 18 anys i va interpretar l'adolescent discapacitat de 'A quién ama Gilbert Grape'. L'última, amb 'El llop de Wall Street'. Ahir, DiCaprio es va fer per fi amb el primer Òscar de la seva carrera. A tot el món s'havien engegat iniciatives solidàries que reclamaven justícia. Es deia que a Rússia s'havia organitzar una col·lecta d'or i joies per fondre-li una estatueta. I a l'Estat Espanyol, via Facebook i Change.org, s'havien muntat trobades massives per celebrar l'èxit, si és que li queia ferralla a les mans. La de Madrid estava convocada a la plaça Colón. La de Barcelona, a Catalunya, i hi havia apuntades gairebé 5000 persones. A més, l'app Masquerade va crear una opció que et permet fer-te una foto amb la cara d'en Leonardo estampada com una màscara, i amb un Òscar a les mans. Els mems que circulaven aquests dies per la xarxa eren incomptables.

5. Què significa el premi de 'Spotlight'. Tothom coincideix que l'Òscar a la Millor pel·lícula va ser una sorpresa. Algunes travesses apuntaven que tenia opcions abans de començar la gala, però a mesura que avançaven les hores al Dolby Theatre de Los Angeles vam perdre esperança. A les sis del matí, hora de casa, ens plantàvem a l'última categoria de premis i 'Spotlight' només tenia un guardó a la saca, l'Òscar al Millor guió original, que a més s'havia entregat en el primer bloc de la cerimònia. Tal com s'estava repartint el bacallà, semblava que la seva era una batalla perduda. Alguns es queixen que es una pel·lícula poc impactant, però jo m'alegro que hagi guanyat. Primera, pel risc. Basada en fets reals, 'Spotlight' explica la història d'aquells periodistes del 'Boston Globe' que l'any 2002 van destapar una xarxa de més de 90 capellans pederastes, encoberts per la diòcesi. Hollywood no acostuma a tenir el valor de premiar pel·lícules com aquesta. Ara bé, que la despatxin amb només dos premis és una vil estratègia per fer que ningú la recordi com a vencedora de res.

6. La música d'Ennio Morricone. Es parla molt de l'afer DiCaprio, però poc del cas d'Ennio Morricone, que havia estat nominat molts més cops sense resultats, i que ahir per fi va pujar a recollir un guardó per la banda sonora de 'Los odiosos ocho', l'última pel·lícula de Tarantino, per a la qual va desenterrar algunes de les partitures que havia compost per a 'La cosa' de John Carpenter. I ja que parlem de música potser és un bon moment per lamentar la trista actuació de Sam Smith, amb el 'Writting' on walls' de 'Spectre', mil cops superada per l'enèrgic número de Lady Gaga, en un piano de cua blanc, crispada i encesa, interpretant ''Til it happens to you' amb una carretada de dones que van aparèixer des del backstage i es van aferrar les mans. Duien canells i coll coberts amb eslògans pintats amb retolador gruixut. Va ser d'aquells instants de pell de gallina.

7. I ara pensem en 'Carol'. Com us deia, jo ja venia amb la derrota digerida des que l'obra mestra de Todd Haynes va quedar fora de les nominacions a Millor pel·lícula. Però esperava que les seves dues actrius cobrissin el buit, Cate Blanchett com a Millor actriu protagonista i Rooney Mara com a Millor actriu de repartiment. Ni l'una ni l'altra, totes dues van ser desbancades per Brie Larson de 'La habitación' i Alicia Vikander de 'La chica danesa'. És cert que les dues premiades han fet un poderós esforç, que tenen talent i futur. Brie Larson fins i tot es va sotmetre a un entrenament de reclusió, per aprendre a transmetre el sentiment de claustrofòbia. És una bona actriu, té 26 anys i segur que se'n tornarà a parlar. Però lamentaré profundament que 'Carol' se n'anés a casa amb un pam de nas. No hi ha dret. 

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments