[title]
Segur que han anat al teatre alguna vegada i ha sonat un mòbil. Segur que era en el moment en què Hamlet iniciava el monòleg de 'Ser o no ser', quan tot estava en silenci, en tensió i... el politó, la cançoneta de torn o el que sigui ho enviava tot a can pistraus. I això que a l'entrada del teatre hi ha un mòbil ratllat i que al principi de la funció, abans que el llum s'apagui, hem sentit una veu que deia que, sisplau, apaguin els telèfons mòbils i les alarmes dels rellotges. Doncs no, es veu que hi ha molta gent a Barcelona que es sorda, no entèn el català o, simplement, li agrada fer la guitza a la resta dels espectadors.
La setmana passada, vaig anar a La Villarroel a veure 'Marits i mullers' i la funció va ser un festival de sons. Van sonar fins a cinc mòbils. Cinc! Acompanyats d'un concert de tos, comentaris en veu baixa, espectadors que cridaven silenci... Un suplici, sobretot per als actors, que van aguantar el tipus com campions damunt l'escenari. Aquesta escena, malauradament, es repeteix cada vegada que vaig a un teatre mitjà o gran. El Nacional sol ser el pitjor lloc. Però també passa al Romea, al Lliure, al Victòria... Arreu. A les sales petites, tipus Flyhard o Beckett, la cosa sol ser diferent. Potser perquè els espectadors –són pocs– saben què han de fer.
Quan vas pel món a veure teatre no et trobes gent tan maleducada com a Barcelona. He vist teatre a gairebé tota Europa i mai he sentit cinc mòbils sonant. Ni tanta gent tossint, i ja els dic jo que a Oslo o a Berlín va més fred que aquí. Deu ser que nord enllà són més respectuosos amb els artistes i la resta d'espectadors.
A més, sempre es diu que els joves no tenen educació, que si són ignorants, que no respecten ningú, etc. Doncs els he de dir que els mòbils que sonen, gairebé sempre, estan en mans de gent gran. Iaios i iaies que comenten la jugada amb el seu company o companya de cadira. He estat en funcions amb adolescents i puc dir que es porten millor que la gent de certa edat.
D'aquesta manera, proposo una cosa, una mica radical: que els teatres confisquin els mòbils a l'entrada. O que l'acomodador comprovi que tothom ha apagat el maleït telèfon que sonarà en un moment o un altre. O que s'instal·lin inhibidors. No sé. Pensava que la cosa canviaria, que la gent aprendria a fer anar els aparells. Però no. Cada vegada és pitjor. I cal una solució radical.
