[title]
Des d'aquesta nit, un nou dramaturg té l'Òscar al millor guió. Un dramaturg de 36 anys, nord-americà de Miami que va començar la seva carrera a Anglaterra i que ara arriba al cim gràcies a una història nascuda al seu cap i que parla de la joventut afroamericana dels EUA. L'autor és Tarell Alvin McCraney i la pel·li és 'Moonlight', basada en l'obra de teatre 'In moonlight black boys look blue'. Un dramaturg de qui, en un llunyà 2008, vam poder veure al Festival Grec 'The brothers Size', la seva primera obra i primera part d'una trilogia sobre, precisament, la identitat afroamericana i, en especial, sobre la mitologia Yoruba (Nigèria).
El millor d'aquella obra era, sens dubte, la posada en escena: un escenari buit sobre el qual tres actors i un DJ (en un racó) explicaven una història física entre el germà bo i el germà ganàpia, els Size. Els actors parlaven, ballaven, es movien, lluitaven, a dins o fora d'un cercle blanc pintat al terra. Va guanyar, esclar, el premi de la crítica al millor espectacle internacional d'aquell any. Però, tot i així, McCraney no ha tornat mai per aquí (havíem descobert un nou talent i, acomodats com som, vam preferir seguir veient les estrelles internacionals de sempre). Mentrestant, anava construint una carrera meteòrica.
McCraney és de Miami, sí, però és a Londres on ha pogut acabar la formació com a dramaturg gràcies al sistema britànic de creadors d'històries. La seva trilogia primerenca va ser estrenada pels teatres públics, el Young Vic i el Royal Court. I va rebre també encàrrecs de la Royal Shakespeare Company, com un 'Hamlet' per a adolescents que es va ventilar en una hora i mitja ('American trade', es deia) i que, segons la crítica londinenca, és una de les adaptacions lliures més brutals que s'han fet mai de l'obra de Shakespeare.
Ara, McCraney viu als EUA, és membre de la prestigiosa Steppenwolf Theatre Company de Chicago i fins i tot ha guanyat un Òscar. Però sense passar per la factoria britànica, potser no hauria arribat aquí. Sovint oblidem, quan ens comparem amb els anglosaxons, que ells dediquen molts i molts diners públics (en el cas britànic, per exemple) a formar i donar oportunitats als joves talents. I això que treballen en la llengua franca mundial, que tenen Hollywood, el West End i tot el que vulgueu, i que potser pensen que no caldria. Però sí, ho fan. I ho fan molt bé.
