[title]
Creieu-me, a Barcelona hi ha llocs que no et volen cobrar. Els ofereixes la teva pasta, però no la volen. Són així de generosos. Ja he sortit de tres o quatre bars sense abonar el compte. I no per manca d'insistència, us ben juro que he avisat els cambrers amb gestos ostensibles, fent-me pesat. Esforços inútils; ha estat impossible que em posessin el platet amb el tiquet a la barra.
És una situació que als darrers anys s'està repetint amb una assiduïtat alarmant. Entro a un bar o una cafeteria, bec alguna cosa, potser endrapo algun entrepà, faig el rotet i culmino la visita amb un ritual que té lloc des dels començaments del capitalisme: li demano al cambrer que em cobri. El cambrer em veu, em sent, assenteix, torna a les seves coses i visca, visca, la Francisca.
Quan passen 5 minuts i comproves que el senyor s'ha oblidat de tu, hi tornes. Sóc un paio honrat, vull pagar el que he consumit. La següent fase consisteix a avisar el cambrer fugisser amb gestos espasmòdics, com si tinguessis una malaltia mental molt exòtica. El paio em veu, i tant que em veu, però no s'hi apropa. Sacsejo els braços com un nàufrag, l'aviso amb crits continguts ("perdona, perdona!"), faig el ridícul sense parar... tot sigui per pagar el que dec d'una p%&! vegada.
Ni cas. Al final, no em queda un altre remei que moure'm fins a la caixa registradora, plantar-m'hi davant, fer-me fort i imposar-me quan s'apropi el cambrer per cobrar als afortunats que sí que han gaudit de la seva aprovació. És un acte humiliant i desesperat, una derrota, el fang de la indignitat, però vull pagar i fotre el camp, que arribo tard a la feina.
Doncs hi ha cops que, tot i plantar-me davant la caixa, tampoc em foten cas. És la darrera fase per a mi. L'horitzó final. Si després d'avisar-lo, moure els braços, cridar com un imbècil i desplaçar-me al seu terreny, el cambrer continua negant-se a rebre diners pel menjar i begudes servides, agafo i me'n vaig sense pagar. Adéu.
I surto per la porta, intentant veure el costat positiu d'aquest fenomen estrany. Vull pensar que hi ha cambrers que desenvolupen una empatia extrema cap als seus clients. Són benefactors que tenen un sisè sentit per detectar la misèria: oloren la meva situació desesperada i es neguen a cobrar-me. Saben que necessitaré aquells 3 euros per pagar-me el cigaló als bars que tenen la poca humanitat de cobrar-me. Commovedor.
