[title]
La foto de Lluïsa Cunillé que tenen aquí dalt és de les poques que veuran d'ella. Facin un Google i ho podran comprovar. Tot i ser un dels autors més representats i amb més trajectòria nacional i internacional, poc en sabem de Cunillé. Mai no ha donat cap entrevista, ni quan ha hagut de fer una roda de premsa per rebre el premi teatre de la Nit de Santa Llúcia. S'amaga dels flaixos, però no viu apartada com Salinger o com Bauçà. Va a les estrenes, als assajos de les seves obres, però defensa el seu dret a l'anonimat. Ara tindrem una bona oportunitat de guadir-la, ja que estrena 'Islàndia' el TNC, amb direcció del seu gran valedor Xavier Albertí, l'home que fa anys que exerceix de portaveu de la dramaturga.
'Islàndia' va d’un noi de 15 anys que marxa del país escandinau per trobar la seva mare a Nova York. És un Holden Caulfield, el trist i vagabund protagonista d’'El vigilant en el camp de sègol'?, li demanem a Albertí. Ell hi ha vist 'Amerika' de Franz Kafka i 'Poeta en Nueva York' de Federico García Lorca. I la Bíblia, quan Déu li diu a Abraham: “Troba’m un home pur i salvaré la humanitat”. També hi ha localitzat la llegenda artúrica i Perceval. Poca broma. “Fa anys que estem reivindicant la Lluïsa, una autora d’una qualitat en l’escriptura que no sovinteja gaire a Europa –no hi ha cap gran premi literari que no hagi guanyat–, hem fet últimament el seu vessant més popular, com 'El carrer Franklin', però potser ens havíem oblidat d’apostar per la gran Cunillé”, remata el director.
Aquesta obra, que té previst viatjar a Stuttgart i a Madrid el 2018, forma part de l’epicentre Cunillé que viurem al TNC, on també hi haurà la lectura de 'Boira' (24 d’octubre) i una versió operística d’'Après moi, le déluge' (del 26 al 29 d’octubre), una de les obres mestres de la dramaturga, estrenada fa una dècada al Lliure. A més, ens diu Albertí, es llegiran obres seves a institucions de Chicago, Grenoble, Londres i Milà, entre altres ciutats. No hem d'oblidar que Cunillé ha escrit obres tan importants per al teatre català contemporani com 'Barcelona, mapa d'ombres' o 'Et diré sempre la veritat'. És, a més, dels pocs autors de l'estat que ha fet una estada al Royal Court de Londres.
Les seves obres, ens explica Albertí, han deixat pas al binomi Pinter-Beckett, és a dir, al teatre més abstracte, per apropar-se a una veu més clara i shakespeariana, amb trames més denses i personatges molt complets. "Els seus personatges són riquíssims", afegeix el director. I aquí veiem la influència decisiva (i inevitable) de Shakespeare, cosa que ens podria fer dir que Cunillé és l'autora contemporània catalana més clàssica, la més shakespeariana.
A 'Islàndia', tot el pes de la funció cau en un actor molt jove, Abel Rodríguez, que no abandona mai l’escena, mentre va trobant-se diferents personatges en el camí que el portarà a la seva mare. Tots li prendran el pèl, mentre canta: vol ser cantant d’òpera. “L’Abel és un debutant que treballa des de la veritat, que ha fet teatre amateur i no té els tics del teatre amateur”, diu Albertí. El director afegeix que aquests 15 anys del noi protagonista fan l’efecte d’un mirall, en el qual l’autora ens demana que ens hi posem al davant, per recuperar els somnis de l’adolescència. “És un noi que ens diu que no té por; que només en té quan ell vol”, remarca el director.
Li comento a Albertí si el viatge d’Abel és com el de Dante pel Purgatori, on es troba un retaule de la humanitat. I el director defuig la visió desesperançadora, tot recordant-nos que el concepte ‘apocalipsi’ també té a veure amb l’inici d’un nou món.
