[title]
Lluís Homar va rebre ahir a la nit el premi Max al millor actor pel seu paperàs a 'Terra baixa', l'obra d'Àngel Guimerà que, amb l'ajuda de Pau Miró, va despullar de fullaraca per convertir-la en un monòleg en el qual l'intèrpret feia tots els papers, de Manelic a Marta. Va estar tres mesos al Borràs i la cosa va anar 'in crescendo', fins al ple final. Un avís: la temporada que ve tornarà.
Aquesta, de fet, és la temporada d'Homar, perquè al 'Terra baixa', hauríem d'afegir 'L'art de la comèdia', l'obra d'Eduardo de Filippo que va dirigir i protagonitzar al TNC, segurament, per mi, la millor obra de la temporada. Un text total que Homar feia seu un text molt incisiu sobre la relació entre el teatre i la política, a on l'actor es preguntava si la cultura era un bé de primera necessitat, si necessitàvem grans teatres de vidre i marbre, si tenia sentit la feina a la qual ha dedicat tota la seva vida. I no ens oblidem de la peça anterior, el 'Terra de ningú' de Pinter, dirigida per Xavier Albertí, on compartia escenari amb Josep Maria Pou. Aquí feia un Sponer deliciós, callat, gairebé immòbil, mans a les butxaques, que expressa tot el que diu amb el gest.
L'actor es mereix el Max –encara que sigui un guardó de baixa graduació, sovint de criteri difús– per moltes raons. Primer de tot, perquè no fa gaire que ha tornat al teatre. Homar va estar molts anys sense pujar a un escenari. Va picar-li el cuquet del cine i la musa teatral va marxar. Estava cansat de tanta baralleta, sobretot per culpa d'aquells anys difícils, als 90, en què va dirigir el Teatre Lliure.
En segon lloc, perquè ens queden pocs actors de raça. I quan dic això vull dir intèrprets que treballin des del ventre i que no tinguin vergonya de mostrar-se a ells mateixos en escena. Em deia Àlex Rigola l'altre dia que estava en contra de la construcció del personatge, que ell volia veritat: "El personatge assumeix les característiques de l'intèrpret, no només físiques, sinó també de pensament, excepte el que es veuen obligats a defensar". Això sembla fàcil i és el més difícil del món. Homar ho fa.
Homar, en tercer lloc, està ara en disposició d'engegar projectes teatrals en solitari, com les estrelles de Hollywood, en els quals ells munta l'equip i busca finançament. Per 'Terra baixa', va trobar la complicitat de Temporada Alta i ell mateix va posar-hi diners. Això vol dir ser lliure, quant ets un artista que s'ha passat tota la vida en un escenari. El Max pot ser un esperó perquè s'empesqui algun d'aquests projectes totals que mai no l'han atemorit.
Finalment, hem de reconèixer la generositat de l'actor. Sempre busca complicitats i fins i tot s'atansa a gent que no és de la seva 'colla' –no oblidem que això del teatre va de 'colles'–, com va passar amb 'Terra baixa', on va encarregar-li la dramatúrgia a Miró, dramaturg i director que es troba força lluny dels paràmetres estètics d'Homar. Es van entendre molt bé i la cosa va fluir. Felicitats!
