Per què no m'ho dius com si fos una de lladres i serenos?

Els truquets per repetir-se... sense que es noti
Vàries de les obres que més m'agraden de Woody Allen han utilitzat el cinema negre per, sense deixar de ser fidels als mons i a les temàtiques del realitzador novaiorquès, comunicar-nos ser més originals i refrescants. Per a alguns directors amb personalitat (i, vejam, sí, certa tendència a repetir-se), acudir al thriller és assegurar-te uns agraïts trucs que et permetran tornar a presentar-nos les mateixes històries i personatges de sempre. En format policíac, semblarà una cosa diferent, innovadora. Parlo de pel·lis com 'Delictes i faltes', 'Màgia a la llum de la lluna', 'Irrational man' o 'Misteriós assassinat a Manhattan', que contenen totes les obsessions d'Allen, però no embafen. I, per altra banda, tampoc són superficials.

Una metgessa que és Sherlock Holmes?
Als germans Dardenne els tenim bastant controlats: més o menys podem preveure on posaran la càmera (al clatell del personatge principal) i en quins paisatges ambientaran el seu guió. Per aquesta raó, aplaudeixo que a 'La chica desnocida' ho embolcallin tot com si fos una típica pel·li d'intriga, en què la jove doctora (Adèle Haenel) entra, amb no massa precaucions, en els baixos fons per esbrinar qui era la pobra dona que mor al principi.

Intriga iraniana, suspens amb fonament
També sabem de quin pal va Asghar Farhadi, i quins són els principis ètics i estètics de la seva obra, crítica amb un sistema que perpetua unes creences i unes pràctiques abominables. A 'El viajante' hi tornem a ser, no ens movem del mateix terreny de sempre, però el barbut protagonista es converteix en un detectiu aficionat que, en absència de la policia, ajunta pistes, fa deduccions i troba el culpable, en un final demolidor que ens parla de la venjança, el penediment i el perdó (o no).

Ser fidel, però no pesadet
Si estem d'acord que la comèdia és una magnífica transmissora de preocupacions morals i reflexions de primera categoria, no és menys cert que el thriller és un embut per on colar la ideologia i la personalitat del director com si tot plegat es tractés d'una novetat. La tàctica: aprofitant que, com a espectador, et fico en un merder de delinqüents, assassinats i jutges... t'endinyo la mateixa mandanga de les meves quatre últimes pel·lícules.