[title]
Problemes a Can Renoir
El dia de l'estrena de 'Trainspotting', el 23 de setembre del 1996, al ja desaparegut Renoir les Corts, raurà per sempre més en el meu historial com el dia que definitivament vaig dir "prou!", fart d'aquesta penya miserable i desconsiderada que dóna puntades de peu al teu seient, des de la butaca de darrere. O te'l mou, perquè, a la recerca de la (seva) comoditat, hi ha col·locat els seus desgraciats i putrefactes genolls. Aquell dia, amb la sala del carrer d'Eugeni d'Ors plena fins a amunt, no vaig poder-me canviar de lloc, i, a sobre, el desgraciat no entenia les meves queixes. "Que jo et dono cops de peu?", em responia cada vegada que em queixava. Sense treva, va acompanyar tots dels temes de la banda sonora del film de Danny Boyle (de 'Born slippy' a 'Temptation', entre d'altres) amb les seves maleïdes extremitats. Els hi hauria tallat!
Necessitat o mania?
Des d'aquella inoblidable vetllada del Renoir em vaig fer un addicte de les últimes files dels cines, fugitiu dels energúmens que t'amarguen la projecció amb els seus peuets criminals. Des d'aquella nit he patit la incomprensió dels meus acompanyants, que em consideren un exagerat, un malalt que nota a l'esquena puntades de peu... inexistents.
Buscar el millor lloc sota la foscor
Per sort, hi ha sales (com la gran dels Verdi) que tenen fileres bastant a prop de la pantalla sense ningú darrere, i llavors no hi ha necessitat de marginar-te a l'última de totes. És un gust. I un respir per als acompanyants, que amenacen en deixar d'estimar-me si no abandono la meva obsessiva pràctica.
Tancant un cicle
Aquest cap de setmana mateix aniré a veure la seqüela de 'Trainspotting' i qui sap si coincidiré amb aquell delinqüent del 96 que va marcar la meva existència per la resta dels meus cinèfils dies. En el cas de reconèixer-lo (recordo vagament la seva estúpida fesomia), el miraré frontalment i l'insultaré com si no hi hagués un endemà. Jo també tancaré un cicle, com Renton, Spud, Sick Boy i Begbie. I ballaré 'Born slippy' com un boig.
