Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Una rosa roja per a Benet i Jornet (la nova Beckett)
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

Una rosa roja per a Benet i Jornet (la nova Beckett)

La desaparició de Wendy
1/3
La desaparició de Wendy
2/3
La desaparició de Wendy
3/3

En acabar la funció, quan va sortir a saludar, Oriol Broggi va allargar-li una rosa roja. Era a les primeres files, acompanyat de la seva filla. Es va aixecar, va brandar la flor cap a un públic que aplaudia a mans plenes i es va tornar a asseure. Josep Maria Benet i Jornet era ahir a la nit el vertader protagonista de la inauguració de la nova Sala Beckett. Hi és des del primer dia i és el 'pare' del teatre català contemporani. Ell va reivindicar el teatre local, va fer-ne un 'lobby' i ha estat molt generós, diuen els afectats, amb els que han vingut després d'ell. I aquesta casa del dramaturg, que és i ha estat la Beckett, havia de començar amb ell. Segurament, no s'ha fet cap estrena teatral amb més sentit que la d'ahir, en aquest país tan injust amb els artistes, que rebutja i fins i tot menysprea el talent local.

A la Beckett, hi era gairebé tothom. Hi eren els autors, de Sergi Belbel a Marc Artigau. Hi era Julio Manrique, que va començar a la Beckett la seva carrera de director. Hi eren els polítics, de Santi Vila a Ada Colau. Hi eren els empresaris, de Daniel Martínez a Bet Orfila. Però qui havia de ser-hi era en Papitu.

L'obra que vam veure, 'La desaparició de Wendy', és dels anys 70, quan la Beckett ni era un somni. Una peça que Broggi ha 'tocat', que n'ha fet una dramatúrgia i que va, de fet, de fer-se gran. Una d'aquestes peces nostàlgiques, que a Broggi li surten tan bé i que fa tan poc últimament, com aquell 'Adiós a la infancia', de Juan Marsé, estrenada al Lliure de Gràcia. De tot el grup, em vaig quedar amb Xavier Ripoll, el Ventafocs, en Peter Pan, perfecte per al paper. El muntatge, tanmateix, no va ser gaire reeixit. Fins que no va aparèixer la màgia, ens hi va costar molt entrar-hi. Va anar de menys a més. En l'últim terç de funció la peça va esclatar.

Al final, amb tothom fora de la sala de baix, vam poder descobrir la sala de dalt, la perleta de la nova Beckett. Parets encrostonades, espai buit. Un lloc que té dins seu el passat de la cooperativa Pau i Justícia, que també va ser escola –en Pau Miró hi va anar!–, sauna gai... I ara és la casa dels autors. La casa dels fills de Benet i Jornet.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments