Comerços i oficis tradicionals de Barcelona

És una cantonada consagrada al calçat des del 1926: tot va començar amb un enllustrador, després van arribar les sabatilles i el 1996 els propietaris van traspassar el negoci a Paco Jiménez, qui havia après a reparar calçat a Càritas i va seguir especialitzant-se en espardenyes (en un espai reduït, ell i la seva dona acumulen prop de 200 referències). Parlen de l’ofici, del mot finissage (acabament, en francès), que els encanta, i de la manera de vendre un producte tan assequible i bàsic: somriuen, gairebé sempre, també a les iaies que entren a la botiga només per descansar cinc minuts.

El 1922 els avis de Josep Sendra van comprar la bacallaneria del Poblenou. Ell va néixer a la pesca salada i hi va treballar sempre; ara ja està retirat i és la seva dona, Lluïsa Simal, qui continua al peu del canó d’una de les botigues més antigues del barri. Venen conserves de qualitat, olives –al senyor Sendra no li agraden– i un bacallà de primera que compren els locals i gent de Mèxic, Itàlia i els països nòrdics. Havien format part de la llista d’emblemàtics i tot i que ja no hi són, s’ho consideren. Diuen, i en donem fe, que són una botiga molt antiga i neta.

Quan Vicente Viguera va entrar a treballar a la Unión Musical Casa Werner, antigament situada al passeig de Gràcia, començaven a arribar l’estèreo i els microsurc; ha plogut des dels anys 60 fins avui, però la botiga especialitzada en so i imatge no ha perdut detall de l’evolució de l’alta fidelitat més exclusiva, un producte només apte per a melòmans molt aficionats. Als passavolants els sedueix el rètol de Werner; a dins, l’amo, un vital i brillant venedor que tampoc pensa en retirades, convida a seure i deixar seduir l’oïda mentre punxa The Oscar Peterson Trio.

És gairebé un miracle que aquest bar conservi la mateixa decoració i essència a les Tres Torres, on el metre quadrat es podria calcular en quirats. Quatre generacions de Mestres s’han esforçat perquè sigui així: des de Toni Mestres, el fundador l’any 1930, fins a l’encantadora senyora Rosa Vilanova amb la seva filla, Anna Mestres, i el gendre, Eduard Munné. Sense fer cas de les transformacions del seu voltant, continuen posant a la cassola uns peus de porc o una escudella que serveixen en un menú de migdia que, atenció, val 9,80 euros (i el mig menú 6,80!!!). El bar que a tots ens encantaria tenir sota de casa... tota la vida.

La Mantegueria Lasierra compleix amb els estàndards de tota la vida, començant pel tracte personal, actualment difícil de trobar. És un colmado de l’Eixample de la família Lasierra des de fa més de 60 anys, però que va néixer al tombant del segle XX, quan aquests establiments (anomenats adrogueries) havien de tenir de tot. El 1917 es deia La Nueva Maravilla i ja tenien articles seleccionats. Quan va agafar el comerç, el 1953, Ramón Lasierra (pare del propietari actual) va anar cap a l’especialització. Venia del ram de la xarcuteria de qualitat, un camí que la Mantegueria Lasierra ha cultivat. Una mostra: els embotits de Vallbona de l’Anoia o el fuet i la llonganissa de Puig-reig. Taulell de marbre, i prestatgeries i calaixos de fusta són la personalitat d’una botiga que no necessita cap altra decoració que el gènere que té a la venda. Abundància d’articles per poder fer un àpat de cap a peus. Des de les conserves franceses Comtesse du Barry fins a la pasta de la fàbrica més antiga de Catalunya, la Sanmartí.

Joan Baseiria és fill i nét de sastre; el seu pare li desaconsellava que heretés la professió, per sacrificada i mal pagada, però a Baseiria ja li havia agafat fort per la costura. Va formar-se amb un mestre del barri del Poble-sec, i a Itàlia va perfeccionar el seu tall. Va obrir la botiga de vestits a mida i confecció fa 38 anys, quan el pare es va jubilar, i tot i que passa de la setantena no vol sentir parlar de retirar-se perquè no sap fer res més que vestits i americanes (per a home i per a dona). Perquè no es perdi el seu ofici, amb els pocs col·legues sastres que queden, acaben de crear la Societat de Mestres Sastres La Confiança.

La Joana Siscart conserva una foto del seu avi al taller on feia els cistells. I també un retall de l’anuari Riera en què consta que la seva besàvia ja tenia el 1896 una estoreria al local del costat de la botiga actual, on quatre generacions de la família han venut cabassos, estores, persianes, escombres, garrafes i cordes des de principis del segle XX. La Joana continua oferint un munt d’articles fets amb vímet i altres fibres naturals, tots elaborats artesanalment, i ha ampliat l’oferta per adaptar-se a les necessitats de la vida ‘moderna’ amb afany gairebé enciclopèdic. Hi trobareu carretons d’anar a comprar, titelles, perxes, gerros, capses, catifes, llums, rellotges, mobles...

Espuñes és a la llista de botigues emblemàtiques protegides i deu el seu carisma a la marquesina d’art déco pintada de verd (i amb lletres blanques). Era el color preferit del pare de la Mari Carmen Espuñes, que va començar a treballar en el negoci familiar el 1969. Els clients que li confien instal·lacions de gas i aigua demanen què faran quan no hi siguin; d’entrada continuaran cinc anys més després de renovar el contracte amb el propietari del local. Tot plegat a ella l’emociona; estima l’establiment de la família –ja es va resistir a tancar-lo durant la crisi– i una forma de comerç que creu en vies d’extinció.

Hi ha establiments que no saben de modes ni de hypes, sinó que el que necessiten és temps per crear vincles de confiança entre el client i el propietari. Els herbolaris en són un exemple. I l’Antic Herbolari Llobet en podria ser l’epítom, ja que fa 160 anys que assorteix de remeis naturals els veïns de Gràcia. L’actual propietari, l’Álvaro Palacios, té 44 anys i fa mitja vida, literalment, que és rere el preciós taulell de la botiga. Assegura que el negoci sempre ha funcionat. Fins i tot la crisi l’ha beneficiat pels seus efectes secundaris: insomni, nervis, mals de panxa... Ara, la til·la i la passionera van que volen.

Una botiga de 35 anys en un reportatge d’establiments de tota la vida? Doncs sí, si és el primer videoclub de l’Estat. Video Instan va començar en un local de Comerç i va tenir tant èxit que en un any es va quedar petit i va mudar-se a l’espai actual, d’uns 400 metres quadrats, que recull 44.000 referències, entre films descatalogats i novetats. Ara, es lamenta l’Aurora Despares, filla del fundador i encarregada des de fa 10 anys, les descàrregues il·legals posen en perill no només la viabilitat del negoci, sinó, sobretot, l’arxiu videogràfic, el més important de l’Estat. Despares busca ajuda per no haver de deixar orfes els cinèfils que hi acudeixen buscant pel·lícules que ja no es troben enlloc més. Que algú l’escolti.

En Benito Utande té 81 anys i no li tremola el pols amb la navalla a la mà. D’aspecte impecable, ulls vius i paraula esmolada, fa 49 anys que va plantar un parell de cadires de perruqueria a un petit local del Poble-sec i d’allà no s’ha mogut. Ni pensa en la jubilació. La seva especialitat és el tall a navalla, una tècnica que, afirma, ja no queda gaire gent que practiqui a Barcelona. Autodidacte, va aprendre l’ofici tallant cabells i afaitant familiars, i després com a perruquer a la mili. Des de llavors mai ha deixat les tisores. Talla per 8 euros, afaita per 5 i arregla bigotis per 1,20. La conversa és impagable.

Àngel Batlle manté  gairebé intacte el seu bastió al carrer de la Palla, una llibreria de vell que va obrir el seu avi el 1934 –l’Àngel Batlle que dóna nom a l’establiment–, va passar al seu pare i ara porta ell sine die. No pensa mai a retirar-se: és aquí on és feliç. Contra tot pronòstic, Internet s’ha convertit en el seu aliat, ja que a més d’aportar-li la meitat de les vendes –té 10.000 títols online– l’ha posat en contacte amb vells i nous clients. Els xips, però, mai no podran competir amb la màgia d’entrar a la seva botiga i quedar-te un llibre després de tenir-lo a les mans.